Anem per odre i primer parlarem dels jugadors de casa. La col·lecció crims.cat, d’Alrevès edicions, presenta el quart títol: Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga, traduït per Pau Vidal. Un poblet de la Sardenya, Nuraiò, és d’aquells en què mai passa res i l’avorriment domina els habitants, però (com deia aquell, “tot el que hi ha abans del però no val una merda”), un dia apareix assassinada la jove professora. El carabiniere Martino Crissanti remenarà entre una xarxa de personatges carregats de rancúnies, passions amagades, interessos… i tot sota una persistent pluja negra. Aquí ho deixo.
Àlex Martín, director de la col·lecció, ja anuncia a la solapa els pròxims dos títols. El primer serà Lluny d’aquí, de Jaume Benavente, poeta, dramaturg i narrador, prou reconegut i premiat, però sobretot novel·lista i viatger que el 2010 ja va fer una incursió en la novel·la policíaca amb El quadern de Nicolaas Kleen.
La segona novetat serà El país dels crepuscles, de Sebastià Bennassar (les enes i les esses del cognom poseu-les com us vingui de gust, perquè ja he vist escrites totes les combinacions –fins al punt que a la seva entrada a la Viquipèdia, surt en tres modalitats diferents!– i, preu per preu, li poso dobles totes dues), un poeta, narrador, novel·lista, assagista i periodista del qual ja he escrit aquí en altres ocasions i que em va recomanar el tercer títol d’aquesta col·lecció, Crònica dels bon trinxeraires, de Mário Zambujal, potser perquè té lloc a Lisboa, on ara hi viu en Tià. Certament, una bona novel·la en què l’interès el té i el manté la descripció dels personatges d’una banda de lladres, que ocupa el 90% de l’obra, perquè el robatori i la resolució, tot i estar bé, serveixen per tancar una obra purament de personatges.
I ara canvio d’idioma i us comento tres novel·les publicades en castellà; una original (bé, en argentí) i les altres dues traduïdes de l’anglès (un britànic i l’altre nord-americà).
Fins ara no havia tingut l’oportunitat de llegir Claudia Piñeiro (Buenos Aires, 1960), autora de Las viudas de los jueves. Alfaguara ha publicat Betibú i m’ha agradat molt perquè, com m’està passant darrerament, prefereixo uns personatges ben construïts, personals, que t’agafin de la mà i et portin on sigui (no t’importa, vas amb ells i et sents còmode) que no pas una trama criminal molt, no sé, original, per posar algun adjectiu. Piñeiro fa això, es mou en llocs comuns però aconsegueix fugir del tòpic donant volum i passat i sentiments als personatges. Jaime Brena, el periodista veterà, arraconat a la redacció per un director inepte, un home de carrer, amb contactes i bona psicologia, poc amant de les noves tecnologies. Un jove periodista, inexpert, que es mou a base de google, facebook, twitter, però que encara ha de madurar… I Nurit Iscar, l’autora de best-seller madura que ha passat per moments millors, tant personals com pel que fa a l’èxit comercial. I cal afegir les amigues d’ella. El director del diari. Els dolents…
Piñeiro mostra molt bé, sense paròdia ni caricatura innecessària, el canvi que s’està produint a la premsa internacional, entre el paper i els webs. Confronta però no jutja, o no de manera absoluta. Es nota que coneix la professió de periodista.
Estilísticament afegeix la dificultat de l’estil indirecte: tot són llargs paràgrafs en què hi entra diàlegs, acotacions, descripcions. Ho fa de manera impecable (la prova del cotó evident és que en cap moment et perds). Personalment m’agrada més marcar els diàlegs amb guions, em relaxa la lectura.
El cas, un presumpte suïcidi en una urbanització de luxe, és el que és, té prou gràcia, tot i que no agafa volada fins passada mitja novel·la (té 345 pàgines). Piñeiro juga amb capses xineses i tot funciona prou. El millor són els personatges, vells coneguts amb coses noves per explicar. I la manera de narrar, amb aquell registre argentí que, almenys a mi, em resulta simpàtic, melòdic, ric.
També és interessant saber que existeixen barris com en el que es desenvolupa la trama, tan hermètics, tot i que la seguretat es pugui posar en entredit. I l’ombra de la dictadura, que pertoca per generació a tots els personatges. El final és molt rodonet, potser perquè no calia dramatitzar-lo, amb totes les peces a lloc i cap fil penjant.
Una bona novel·la que va molt més enllà de cap gènere específic, aporta molt més gràcies a la humanitat dels personatges.
Els joves editors de La Principal de los Libros han presentat la segona novel·la de Rosamund Lupton, Después. L’autora ja va assolir l’èxit amb la seva primera novel·la, Hermana (un milió i mig d’exemplars, només al Regne Unit),que ja vaig comentar. Amb aquest nou text (de 445 pàgines i traduït per Claudia Casanova) la londinenca Rosamund Lupton (1964) aprofita l’embranzida de l’anterior obra i ja s’ha traduït a 22 llengües, ha venut 200.000 exemplars en pocs mesos i compta amb desenes d’elogis públics.
Perquè la novel·la ens funcioni li hem de fer una concessió: entrar en el joc de creure’ns l’estat extracorpori de la protagonista que ens narra la història, acceptar que pot veure tot el que envolta al seu cos, en estat de coma, en un hospital. A més, acompanyada de la filla adolescent (post, de fet), que també lluita entre la vida i la mort.
Grace, una mare de família amb dos fills (com Lupton), rescata la seva filla (que fa suplències de mestra) d’un incendi a l’escola on el fill petit encara hi estudia. Mare i filla són vives, però en estat molt greu. A l’hospital, on s’ambienta gairebé tota l’obra, hi desfilen el marit, una cunyada policia, una amiga, la mare de Grace… La protagonista acaba comprenent que l’incendi va ser provocat i, a més, que pretenien eliminar la filla. I aquí ho deixo.
El ritme és constant però molt pausat, l’estil una mica més previsible i la trama no provoca la mena d’addicció de Hermana, fins i tot pot resultar una mica reiterativa. El que sí que torna a jugar bé Lupton és la psicologia dels personatges i, en concret, els sentiments maternals, més enfortits encara des de la mena de llimbs en què es mou, en que pot veure-ho i escoltar-ho tot, però no pot tocar la seva estimada família. Que no els pugui tocat no vol dir que no els pugui ajudar. I és que de mare només n’hi ha una i la Grace és de les millors.
És recomanable per als lectors que no busquin trames trepidants i per als que no els molestin l’abús de cursives de subratllat, tan comú entre els anglosaxons i, en general, tan innecessàries. No cal que digui que a mi em molesten molt. J
I finalment quatre ratlles sobre Los reyes de lo cool, de Don Winslow, traduït per Óscar Palmer i publicat per Mondadori a la col·lecció Roja & Negra (que treuen novetats a una velocitat que no es pot assumir com a lector!; això sí, la mitjana de qualitat és alta). Winslow (Nova York, 1953) ja em va agradar molt a Muerte y vida de Bobby Z i amb aquesta confirmo que és un d’aquells escriptors amb un estil sec, fort, àgil, amb pinzellades imaginatives, que m’agraden expliquin el que expliquin.
Los reyes de lo cool és la precuela de Salvajes, que Oliver Stone ha dut al cinema. Winslow ens explica l’origen dels tres protagonistes d’aquella: Ben, Chon i O (Ophelia), sabrem qui són els seus pares i a quins negocis perillosos es dedicaven en la Califòrnia dels anys 70, 80 i 90. L’autor alterna el present en què els dos nois crien i venen marihuana de gran qualitat (bé, Chon ho fa entre missió i missió a l’Iraq) i la joveníssima O es baralla amb la seva mare (un vividora obsessionada en ella mateixa) amb etapes del passat en què sabrem com funcionava el món de la droga en l’època dels hippies i posteriorment el canvi de rumb amb la cocaïna. Això en 306 fragments (alguns d’una sola frase), amb els bons diàlegs (com solen fer-los els nord-americans que han estat amamantats amb sèries de TV), ritme trepidant i alguns invents formals (fragments que simulen un guió cinematogràfic, puntuació alterada, moviments de frases per la pàgina…) no sempre justificats ni efectius, però que, en tot cas, no fan gaire nosa.
Winslow i Lupton són com les dues cares d’una moneda; tots dos són bons, però no tenen res a veure. Els fans de l’una difícilment ho seran de l’altre. En tot cas els podeu tastar (si no ho heu fet ja) i que tingueu una bona lectura!
Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort
Read Full Post »
Llibreria Proa Espais 