Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Lletra per a camaleons’ Category

Submarí

Després de dinar, a classe de química, miro com la Jordana ennegreix la goma de la punta del llapis amb el cremador Bunsen. Portem posades les bates de laboratori.
– Agafaràs un càncer amb aquests gasos -diu la Mary Pugh quan passa pel costat nostre. La Mary porta ulleres protectores per sobre de les seves ulleres: sis ulls.
– M’agrada l’olor que fa -em diu la Jordana, fent girar el llapis sobre l’ondulant flama groga en espiral, com si fos una vareta màgica. La Jordana i jo, conscients que el fet de ser respectats pels nostres companys és fins i tot més important que la nostra vista, portem les ulleres protectores sobre el cap.

Aspiro. Els vapors són càustics i aspres.

La Jordana se’m queda mirant. La flama groga se li reflecteix als ulls.

– Quin superpoder preferiries tenir: poder volar o ser invisible? -em pregunta.
Submarí, Joe Dunthorne, Suma de letras, 2012.

Blocaires de lletra per camaleons

La blocaire camaleó Blanca Alvarez

Anuncis

Read Full Post »

El pur plaer de la corrupció de la joventut i la innocència

La fina i enginyosa ploma del gran dramaturg Oscar Wilde va convertir la seva única novel·la, “El Retrat de Dorian Gray”, en tota una obra mestra. La seva primera publicació el 1890 va suscitar una gran polèmica, sent titllada d’immoral pels crítics literaris de l’època. L’escriptor els va contestar en el prefaci d’una versió posterior argumentant que no hi ha tal cosa com llibres morals o immoral, un llibre només pot estar ben escrit o mal escrit. Aquest gran clàssic de la literatura és una història perdurable de terror clàssic, amb tints foscos i sobrenaturals i, a més, una gran sàtira social que ha estat representada a la gran pantalla fins en quatre ocasions, sent la més aconseguida la versió de 1945.

La trama discorre principalment entre tres personatges; Lord Henry Wotton, el pintor Basil Hallward i Dorian Gray, un home jove i  extremadament guapo. Aquest últim, en veure el fascinant i bell retrat que el pintor fa d’ell, desitja no envellir mai i lliura la seva ànima a canvi d’aconseguir-ho. Des d’aquest moment, els resultats de totes les seves accions es plasmen en el quadre d’una manera que Dorian mai va poder imaginar. Les converses enginyoses del mordaç, cínic i satíric Lord Henry influeixen d’una manera significativa en l’innocent Dorian que es deixa portar per l’hedonisme més absolut, corrompent la seva puresa. the picture of dorian gray

Els temes centrals són una crítica precisa i mordaç de la societat, dirigida en el seu dia a la puritana societat britànica de l’era victoriana però perfectament aplicable a l’actual. Són temes protagonistes el propòsit de l’art, la supremacia de la joventut i la bellesa, la naturalesa superficial de la societat, les conseqüències negatives de la influència, la misogínia, les relacions homosexuals o la crítica al matrimoni barrejats amb emocions com l’amor, la vergonya, l’odi o la por. Les converses, que semblen no tenir direcció, sobrevolen un fil narratiu fascinant que ressorgeix amb una intensitat en què les paraules es converteixen en afilats ganivets.

El llibre està ple de grans cites com “A tots ens agrada pensar tan bé dels altres perquè tenim por de nosaltres mateixos. La base de l’optimisme és pur terror.”, o “Avui dia la gent coneix el preu de tot i el valor de res “.

L’objectiu de l’autor en el seu moment no va ser escriure una obra moralitzant, però és inevitable reflexionar sobre si la supremacia de la bellesa (present avui en dia a la música, el cinema, les revistes o la moda) manipula les masses conduint a la depredació de l’ànima.

 

dorian-gray1                  poster

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

Com el porc dels restaurants xinesos: agredolç. Així és l’humor d’Alberto González Vázquez, guionista del programa televisiu El Intermedio, col·laborador de Muchachada Nui i director i guionista de curtmetratges. A més té un blog, anomenat Querido Antonio (http://www.queridoantonio.com), on fa digressions humorístiques que perverteixen les normes del gènere (si és que en té) o, com a mínim, es guia per paràmetres ben diferents a la resta.

Algunes de les peces acumulades al seu blog i d’altres de noves formen el llibre Humor Cristiano (¡Caramba!), que a la primavera ja era a la venda. Devia ser quan jo vivia a Nova York. Sinó no puc entendre com pot ser que no em fixés en la seva surrealista portada, on un Crist a la creu posa com les nines retallables envoltat per tot el seu vestuari: samarretes del Barça, hawaiana i de Tokio Hotel; jaquetes de torero i rocker, i vestits de ballarina i sevillana. Us en feu una idea, no?

Escatològic, grotesc, irreverent i transgressor, González Vázquez primer et fa la caricieta i després et clava la bufetada, sempre quan menys t’ho esperes, perquè el vel sentimental i sensible amb que amaga els cops d’efecte et fan creure al principi que allò realment serà inofensiu. És un mag de l’humor i no està passat de voltes, només és que és tan atípic, intel·ligent i trencador que no es apte per a tots els públics. És Muchachada Nui meets Monty Python meets Mongolia meets Jenna Marbles. Un peta-zeta de l’humor.

Un Obama amb pànic escènic a punt de fer un discurs per a tota la nació, un Ghandi que porta navalla i és de Sporting de Xixón, un Ferran Adrià que confessa que mai es renta le mans després de defecar i un Messi que donaria una cama per poder aprendre a llegir són alguns dels personatges famosos que es barregen a Humor Cristiano amb tires còmiques i històries d’altres anònims que mai dibuixa González Vázquez perquè no en sap. El seu és l’humor. Les imatges… bé, o fa servir fotografies o les calca amb llapis. No es pot tenir tot en aquesta vida, però mil gràcies per Humor Cristiano. Per a mi, el llibre més divertit de l’any.

Vídeo 1

Vídeo 2

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »

Anem per odre i primer parlarem dels jugadors de casa. La col·lecció crims.cat, d’Alrevès edicions, presenta el quart títol: Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga, traduït per Pau Vidal. Un poblet de la Sardenya, Nuraiò, és d’aquells en què mai passa res i l’avorriment domina els habitants, però (com deia aquell, “tot el que hi ha abans del però no val una merda”), un dia apareix assassinada la jove professora. El carabiniere Martino Crissanti remenarà entre una xarxa de personatges carregats de rancúnies, passions amagades, interessos… i tot sota una persistent pluja negra. Aquí ho deixo.

Àlex Martín, director de la col·lecció, ja anuncia a la solapa els pròxims dos títols. El primer serà Lluny d’aquí, de Jaume Benavente, poeta, dramaturg i narrador, prou reconegut i premiat, però sobretot novel·lista i viatger que el 2010 ja va fer una incursió en la novel·la policíaca amb El quadern de Nicolaas Kleen.

La segona novetat serà El país dels crepuscles, de Sebastià Bennassar (les enes i les esses del cognom poseu-les com us vingui de gust, perquè ja he vist escrites totes les combinacions –fins al punt que a la seva entrada a la Viquipèdia, surt en tres modalitats diferents!– i, preu per preu, li poso dobles totes dues), un poeta, narrador, novel·lista, assagista i periodista del qual ja he escrit aquí en altres ocasions i que em va recomanar el tercer títol d’aquesta col·lecció, Crònica dels bon trinxeraires, de Mário Zambujal, potser perquè té lloc a Lisboa, on ara hi viu en Tià. Certament, una bona novel·la en què l’interès el té i el manté la descripció dels personatges d’una banda de lladres, que ocupa el 90% de l’obra, perquè el robatori i la resolució, tot i estar bé, serveixen per tancar una obra purament de personatges.

I ara canvio d’idioma i us comento tres novel·les publicades en castellà; una original (bé, en argentí) i les altres dues traduïdes de l’anglès (un britànic i l’altre nord-americà).

Fins ara no havia tingut l’oportunitat de llegir Claudia Piñeiro (Buenos Aires, 1960), autora de Las viudas de los jueves. Alfaguara ha publicat Betibú i m’ha agradat molt perquè, com m’està passant darrerament, prefereixo uns personatges ben construïts, personals, que t’agafin de la mà i et portin on sigui (no t’importa, vas amb ells i et sents còmode) que no pas una trama criminal molt, no sé, original, per posar algun adjectiu. Piñeiro fa això, es mou en llocs comuns però aconsegueix fugir del tòpic donant volum i passat i sentiments als personatges. Jaime Brena, el periodista veterà, arraconat a la redacció per un director inepte, un home de carrer, amb contactes i bona psicologia, poc amant de les noves tecnologies. Un jove periodista, inexpert, que es mou a base de google, facebook, twitter, però que encara ha de madurar… I Nurit Iscar, l’autora de best-seller madura que ha passat per moments millors, tant personals com pel que fa a l’èxit comercial. I cal afegir les amigues d’ella. El director del diari. Els dolents…

Piñeiro mostra molt bé, sense paròdia ni caricatura innecessària, el canvi que s’està produint a la premsa internacional, entre el paper i els webs. Confronta però no jutja, o no de manera absoluta. Es nota que coneix la professió de periodista.

Estilísticament afegeix la dificultat de l’estil indirecte: tot són llargs paràgrafs en què hi entra diàlegs, acotacions, descripcions. Ho fa de manera impecable (la prova del cotó evident és que en cap moment et perds). Personalment m’agrada més marcar els diàlegs amb guions, em relaxa la lectura.

El cas, un presumpte suïcidi en una urbanització de luxe, és el que és, té prou gràcia, tot i que no agafa volada fins passada mitja novel·la (té 345 pàgines). Piñeiro juga amb capses xineses i tot funciona prou. El millor són els personatges, vells coneguts amb coses noves per explicar. I la manera de narrar, amb aquell registre argentí que, almenys a mi, em resulta simpàtic, melòdic, ric.

També és interessant saber que existeixen barris com en el que es desenvolupa la trama, tan hermètics, tot i que la seguretat es pugui posar en entredit. I l’ombra de la dictadura, que pertoca per generació a tots els personatges. El final és molt rodonet, potser perquè no calia dramatitzar-lo, amb totes les peces a lloc i cap fil penjant.

Una bona novel·la que va molt més enllà de cap gènere específic, aporta molt més gràcies a la humanitat dels personatges.

Els joves editors de La Principal de los Libros han presentat la segona novel·la de Rosamund Lupton, Después. L’autora ja va assolir l’èxit amb la seva primera novel·la, Hermana (un milió i mig d’exemplars, només al Regne Unit),que ja vaig comentar. Amb aquest nou text (de 445 pàgines i traduït per Claudia Casanova) la londinenca Rosamund Lupton (1964) aprofita l’embranzida de l’anterior obra i ja s’ha traduït a 22 llengües, ha venut 200.000 exemplars en pocs mesos i compta amb desenes d’elogis públics.

Perquè la novel·la ens funcioni li hem de fer una concessió: entrar en el joc de creure’ns l’estat extracorpori de la protagonista que ens narra la història, acceptar que pot veure tot el que envolta al seu cos, en estat de coma, en un hospital. A més, acompanyada de la filla adolescent (post, de fet), que també lluita entre la vida i la mort.

Grace, una mare de família amb dos fills (com Lupton), rescata la seva filla (que fa suplències de mestra) d’un incendi a l’escola on el fill petit encara hi estudia. Mare i filla són vives, però en estat molt greu. A l’hospital, on s’ambienta gairebé tota l’obra, hi desfilen el marit, una cunyada policia, una amiga, la mare de Grace… La protagonista acaba comprenent que l’incendi va ser provocat i, a més, que pretenien eliminar la filla. I aquí ho deixo.

El ritme és constant però molt pausat, l’estil una mica més previsible i la trama no provoca la mena d’addicció de Hermana, fins i tot pot resultar una mica reiterativa. El que sí que torna a jugar bé Lupton és la psicologia dels personatges i, en concret, els sentiments maternals, més enfortits encara des de la mena de llimbs en què es mou, en que pot veure-ho i escoltar-ho tot, però no pot tocar la seva estimada família. Que no els pugui tocat no vol dir que no els pugui ajudar. I és que de mare només n’hi ha una i la Grace és de les millors.

És recomanable per als lectors que no busquin trames trepidants i per als que no els molestin l’abús de cursives de subratllat, tan comú entre els anglosaxons i, en general, tan innecessàries. No cal que digui que a mi em molesten molt. J

I finalment quatre ratlles sobre Los reyes de lo cool, de Don Winslow, traduït per Óscar Palmer i publicat per Mondadori a la col·lecció Roja & Negra (que treuen novetats a una velocitat que no es pot assumir com a lector!; això sí, la mitjana de qualitat és alta). Winslow (Nova York, 1953) ja em va agradar molt a Muerte y vida de Bobby Z i amb aquesta confirmo que és un d’aquells escriptors amb un estil sec, fort, àgil, amb pinzellades imaginatives, que m’agraden expliquin el que expliquin.

Los reyes de lo cool és la precuela de Salvajes, que Oliver Stone ha dut al cinema. Winslow ens explica l’origen dels tres protagonistes d’aquella: Ben, Chon i O (Ophelia), sabrem qui són els seus pares i a quins negocis perillosos es dedicaven en la Califòrnia dels anys 70, 80 i 90. L’autor alterna el present en què els dos nois crien i venen marihuana de gran qualitat (bé, Chon ho fa entre missió i missió a l’Iraq) i la joveníssima O es baralla amb la seva mare (un vividora obsessionada en ella mateixa) amb etapes del passat en què sabrem com funcionava el món de la droga en l’època dels hippies i posteriorment el canvi de rumb amb la cocaïna. Això en 306 fragments (alguns d’una sola frase), amb els bons diàlegs (com solen fer-los els nord-americans que han estat amamantats amb sèries de TV), ritme trepidant i alguns invents formals (fragments que simulen un guió cinematogràfic, puntuació alterada, moviments de frases per la pàgina…) no sempre justificats ni efectius, però que, en tot cas, no fan gaire nosa.

Winslow i Lupton són com les dues cares d’una moneda; tots dos són bons, però no tenen res a veure. Els fans de l’una difícilment ho seran de l’altre. En tot cas els podeu tastar (si no ho heu fet ja) i que tingueu una bona lectura!

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

“¿Puede un periodista “alistarse” en un ejército y no convertirse de alguna manera en su portavoz?”

A. Kovacsis

 

Els lectors més o menys habituals del que publica Acantilado i, en general, els lectors habituals de literatura hongaresa en castellà, coneixereu Adam Kovacsis com a traductor -de Krasznahorkai, de Kostzolányi, d’Esterházy i de tants altres. El 2007, però, Acantilado li publica Guerra y lenguaje, un llibre relativament breu on Kovacsis analitza la manera com la Primera Guerra Mundial posa en evidència que la relació entre la maquinària bèl·lica i el llenguatge -sigui el periodístic o el literari- ha canviat. Més concretament: que el llenguatge s’ha sotmès als interessos de poder, caiguin del costat que caiguin. Kovacsis explica la història de la creació, per part de l’exèrcit austro-hongarès, d’un Quarter de Premsa dedicat a “descriure” l’evolució del conflicte. Per aquest Quarter hi passen, entre 1914 i 1918, Alfred Polgar, Stefan Zweig i Felix Salten, entre d’altres, tots ells dedicats, vuit hores al dia, a construir un imaginari heroic i heroïcitzant de les pròpies batalles, els propis soldats i, en definitva, d’un esperit nacional victoriós que s’imposa -i que existeix- només en el que escriu el Grup Literari d’aquest Quarter de Premsa.

La idea que aquest esperi només existeix en paraula explica que Kovacsis dediqui una part consierable del llibre a repassar la tradició filosòfica que, des de Hoffmanstal fins a Wittgenstein passant per Ernst Mach, Fritz Mauthner Karl Kraus i Walter Benjamin. El coneixement que Kovacsis desplega sobre aquesta Viena de principis de segle no es converteix mai en un problema de lectura, al contrari: cada citació o cada nom afegeixen matisos i obren diàlegs possibles a partir d’una pregunta interessantíssima i inquietant: la que es planteja la relació entre la violència -explícita o implícita, física i sistèmica, legítima o il·legítima- i els usos que fem de la paraula. Aquesta qüestió l’havia estudiada de manera meravellosa Victor Klemperer a la seva LTI (1947), traduïda fa no massa a Minúscula. Durant anys, Klemperer va dedicar-se a registrar, al seu dietari, el que entenia que eren usos de l’alemany específicament nazis -usos als quals va anomenar LTI, Linguae Terti Imperii, la llengua del Tercer Reich- i va observar justament que tot afany totalitzador i totalitari treballa per imposar un ús únic del llenguatge. Les metàfores que predominen o que es fan circular, les connotacions que s’afegeixen o que desapareixen del camp semàntic d’una paraula, les expressions aparentment inòqües que amaguen tot un teixit ideològic… El treball sobre el llenguatge és sempre el treball sobre una visió del món; precisament per això, dominar el que es pot dir i el que no, domesticar radicalment la manera com els sotmesos parlen i pensen ja no és definir la opinió que tinguin del món: és, directament, construir el món que poden percebre i dins del qual es pensen a ells mateixos i al que sigui que es plantegin de fer.

En aquest sentit, la utopia del llenguatge únic és la distopia del pensament crític. El pensament crític es caracteritza per obrir un espai dins del qual allunyar-nos prou d’alguna cosa com per mirar-nos-la, veure-la en el que és i detectar-ne el que no ens agrada o el que no en funciona. El llenguatge únic ocupa tots els espais. El pensament crític es planteja com a inacabat i progressiu. El llenguatge únic es pensa com un punt d’arribada i sempre es troba present com a tendència, explícita o implícita, en tota forma de poder. Potser per això, José Luís Pardo, quan, a El conocimiento líquido (que trobareu a Nunca fue tan hermosa la basura, Galaxia Gutenberg) analitza la manera com el llenguatge econòmic ha impregnat el món de l’educació universitària (ara que parlem de crèdits i no pas de matèries, etc.), apunta a una necessitat actual: la d’escriure la LTI del nostre temps. ¿Quines paraules circulen i per què? ¿Quines no, i per què? ¿Què estem fent amb el llenguatge i què estem permetent que li facin? Per l’actualitat rabiosa dels problemes que planteja i pels textos i els autors que convoca, Guerra y lenguaje no és només imprecsindible sinó urgent.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Borja Bagunyà

Read Full Post »

1

“L’art és una harmonia paral·lela a la naturalesa. L’artista també, sempre que no hi intervingui deliberadament. No hi ha d’haver més deliberació que el silenci. L’artista ha d’aconseguir que per dintre callin les veus de tots els prejudicis. Ha d’oblidar, crear silenci, i ser un eco perfecte. Llavors el paisatge s’inscriurà en ell”. Aquestes paraules del pintor Paul Cézanne casen, si no a la perfecció, d’una manera força acurada, amb l’oblit i silenci que, paradoxalment, omplen La sonata del clar de lluna, de Iannis Ritsos (1909-1990) monòleg que “una dona gran, vestida de dol” dedica a un jove que l’ha anat a visitar, motivada per la influència malenconiosa de l’astre nocturn, que entra per la finestra de casa seva.

“Deixa’m venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit! / És esplèndida, la lluna, no es veurà / que tinc els cabells blancs. La lluna / torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho / entendries”. La veu lírica, vella i quasi acabada, prova d’omplir la buidor del present (marit mort, casa ruïnosa) amb el record dels anys de conservatori, en què lluïa “davantal blau i coll blanc” i “dues trenes rosses”. La primera persona és creïble: emocionant. El jove s’ha de limitar a escoltar i a adonar-se, paral·lelament, que aquest també podria ser el seu futur. Ella ho ha perdut tot, amb l’excepció dels “versos gloriosos” que ha dedicat “als genolls de Déu”: “Duraran com si els hagués / cisellat en un marbre blanquíssim / més enllà de la meva vida i de la teva, molt més enllà”. Aquesta immortalitat és l’única bona notícia del poema, i alhora la condemna última: el jove també escriu poesia, també envellirà, i l’únic que en quedarà, un cop mort –i si se n’ha sortit prou bé– seran els seus versos.

2

“Torno a deixar la tassa a lloc / i la lluna és un forat al crani del món; no miris a dintre, / té una força magnètica que t’estira. No miris, no mireu, / escolteu això que us dic, cauríeu dintre. Aquell vertigen / tan agradable, lleu. Cauries”. Ella representa la veu de l’experiència, però encara conserva un enjogassament mínim que li permet imaginar com carrega la casa damunt l’esquena o evocar com el domador i el seu “ós feixuc i vell” es passegen pels carrers del veïnat: un mana que balli; l’altre prova de fer-ho, encara que li costi, i somriu “amb els llavis trencats a la moneda xica que li / llancen els nens guapos i ignorants / (guapos justament perquè són ignorants)”.

Gairebé al final, la veu lírica imagina que la cuina és com el fons del mar. Els cassons es transformen en ulls rodons “de peixos improbables”. Els plats “es belluguen lentament com les meduses”. Una safata que s’escapa de les mans cau lentament, sense fer cap soroll. “Em pregunto què diria si algú es trobés a dalt i veiés les bombolles, / ¿potser que algú s’ofega o que un submarinista rastreja el fons?”. Aquesta és, probablement, una de les preguntes importants que es fa Ritsos: ¿cal que ens deixem arrossegar pel drama personal, o és millor que observem de fora la nostra petitesa?

El poema ens recorda, al final, que cal ser llegit com el primer fragment de la sonata de Beethoven. La nostàlgia i la desolació suren, es fan identificables des del principi. Per sota hi corre un batec lluminós, l’esplendidesa dels cossos “torrats de sol”, “l’èxtasi dubtós dels adolescents” reencarnat en aquell que escolta i que encara disposa d’un temps de vida generós.

3

La sonata del clar de lluna ha estat publicada per Adesiara, amb traducció de Joan Casas. Forma part dels disset poemes llargs inclosos a Quarta dimensió (1978), “l’obra mestra de Ritsos”, en paraules del traductor. L’any 2007 en va publicar tres de cop, Ismene, Crisòtemis i Helena (Tres poemes dramàtics, L’Albí); al 2010, El retorn d’Ifigènia (L’Albí). La sonata del clar de lluna parteix de la visita del poeta Dimitris Doukaris a la casa d’una altra poeta, Melissanthi, per expressar-li el condol amb motiu de la mort del seu marit. A l’hora d’acomiadar-se, la dona, que no vol quedar-se sola, li diu que l’acompanyarà fins al cap del carrer. Un cop allà continua caminant amb ell, fins que arriben a casa del jove. Ella gira cua i se’n torna. “El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia –escriu Casas–. Això va explicar Doukaris al seu amic [Ritsos], i d’aquí va sorgir, és evident, la imatge seminal, l’impuls d’escriure La sonata del clar de lluna, que va deixar enllestida aquell mateix any [1956]”.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

Es va agenollar al costat de la chaise-longue i li va oprimir la mà, lànguida i perfumada, amb la boca. Després es va recordar de ser molt i molt tendre. Li va fer una sèrie de petonets als dits per disculpar-se i va murmurar alguna cosa sobre gardènies i lliris, exhaurint així el seu coneixement de les flors blanques.

Cor de crema. Dorothy Parker, Quaderns crema, 1995.

Blocaires de lletra per camaleons

La blocaire camaleó Blanca Alvarez

Read Full Post »

Older Posts »