Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Laura Sangrà’ Category

Com el porc dels restaurants xinesos: agredolç. Així és l’humor d’Alberto González Vázquez, guionista del programa televisiu El Intermedio, col·laborador de Muchachada Nui i director i guionista de curtmetratges. A més té un blog, anomenat Querido Antonio (http://www.queridoantonio.com), on fa digressions humorístiques que perverteixen les normes del gènere (si és que en té) o, com a mínim, es guia per paràmetres ben diferents a la resta.

Algunes de les peces acumulades al seu blog i d’altres de noves formen el llibre Humor Cristiano (¡Caramba!), que a la primavera ja era a la venda. Devia ser quan jo vivia a Nova York. Sinó no puc entendre com pot ser que no em fixés en la seva surrealista portada, on un Crist a la creu posa com les nines retallables envoltat per tot el seu vestuari: samarretes del Barça, hawaiana i de Tokio Hotel; jaquetes de torero i rocker, i vestits de ballarina i sevillana. Us en feu una idea, no?

Escatològic, grotesc, irreverent i transgressor, González Vázquez primer et fa la caricieta i després et clava la bufetada, sempre quan menys t’ho esperes, perquè el vel sentimental i sensible amb que amaga els cops d’efecte et fan creure al principi que allò realment serà inofensiu. És un mag de l’humor i no està passat de voltes, només és que és tan atípic, intel·ligent i trencador que no es apte per a tots els públics. És Muchachada Nui meets Monty Python meets Mongolia meets Jenna Marbles. Un peta-zeta de l’humor.

Un Obama amb pànic escènic a punt de fer un discurs per a tota la nació, un Ghandi que porta navalla i és de Sporting de Xixón, un Ferran Adrià que confessa que mai es renta le mans després de defecar i un Messi que donaria una cama per poder aprendre a llegir són alguns dels personatges famosos que es barregen a Humor Cristiano amb tires còmiques i històries d’altres anònims que mai dibuixa González Vázquez perquè no en sap. El seu és l’humor. Les imatges… bé, o fa servir fotografies o les calca amb llapis. No es pot tenir tot en aquesta vida, però mil gràcies per Humor Cristiano. Per a mi, el llibre més divertit de l’any.

Vídeo 1

Vídeo 2

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Anuncis

Read Full Post »

Posar-li a les mans un llibre a un nen perquè s’estigui quiet i calladet. Gran moment de victòria personal pels adults; vell truc que té els dies comptats si gaires autors segueixen l’exemple de David A. Carter, mestre dels llibres pop-up que acaba de publicar Soroll Blanc (Combel), un volum on el paper de vegades s’alça com un mòbil de Calder i d’altres fa soroll com una serra i un xilofon.

El ‘soroll blanc’ és aquell que està compost per totes les freqüències, el que recorda a un televisor vell i una mica espatllat. Aquí la continuitat la dóna el que passa les pàgines i fa moure les peces de paper que surten d’aquesta pinyata-llibre com ales d’ocell, boles de neu, espirals, lletres M que s’entrecreuen, un megàfon rudimentari, engranatges… Inofensiu paper que passat pel sedàs creatiu de Carter es converteix en un soroll fluixet però persistent, un ric-rac, clac-clac, fiu, pam que educa, estimula, excita, entreté, i sí, fa sorollets (no es pot tenir tot en aquesta vida).

Cridat a ser un llibre de col·leccionista, gairebé un d’aquells que passen de pares a fills, si el pare de petit no va ser destraler, Soroll Blanc segueix en la línia pop-art de les anteriors obres de Carter –Un punt vermell, Quadrat Groc, 600 punts negres…-, ja que no només estimula l’oïda sino que també és un regal per a la vista, amb tot de colors saturats que els pares, si ja han renunciat a fer la migdiada, poden fer aprendre als seus nens.

Al senyor Carter, després d’haver venut milions dels seus llibres arreu del món, ja li surten els dòlars per les orelles com surten disparades les figuretes de paper dels seus llibres. Per què ha fet aquest llibre-obra d’art-capsa dels trons-llop amb pell de corderet titulat Soroll Blanc? “Ai, no ho sé… És taaan divertit…”, contestaria ell amb un somriure mentre treu, com un mag, un altre paperet verd del seu timpà dret.

Vídeo Soroll blanc

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »

“Els bons artistes copien, els grans roben” – Pau Picasso

“És millor agafar el que no et pertany que deixar que quedi abandonat i oblidat” – Mark Twain

“Volem que prenguis de nosaltres. Primer, que ens robis, perquè no pots robar. Agafaras el que et donessim i ho passaràs pel filtre de la teva veu, i així és com trobaràs la teva pròpia veu. Així és com començaràs. I llavors un dia algú et robarà”. – Francis Ford Coppola.

 

Pocs llibres són tan inspiradors i desperten tan poderosament la creativitat com ‘Steal like an artist’ (Workman), un artefacte en forma de llibre que pots deixar caure a terra amb la seguretat que s’obri per la pàgina que s’obri, trobaràs un motiu, un consell o una gran cita que et donarà l’espenta necessària per acabar el que tens entre mans  o començar definitivament a materialitzar les idees que et ronden pel cap.

En un moment de desídia generalitzada com l’actual, és important no perdre els ànims. Al matí engegues la ràdio, llegeixes els diaris digitals i tot son males notícies. Llavors rastreges les pàgines d’ofertes de feina i, gran sorpresa, si no tenies pensat fer de comercial de productes surrealistes, només hi trobes més males notícies. L’únic que et ve de gust és tornar al llit i esperar que passi la gran crisi. Però no, l’autor d’aquest libre, Austin Kleon, ha vingut des de Texas a casa teva per desempegar-te els llançols de la cara i aconseguir que li vegis la part positiva a la situació.

És senzill: pinta l’art que et ve de gust mirar, engega el negoci que et ve de gust dirigir, toca la música que et ve de gust escoltar, escriu els llibres que vols llegir, crea els productes que vols fer servir… Fes la feina que vols veure feta. No hi ha excuses, tens tot el temps del món i començar és fàcil, només has de copiar els teus ídols. No imitar, que això no agrada a ningú ni porta enlloc, però sí copiar les bones idees i fer-te-les teves per crear quelcom de nou.

Al llibre, triat com a New York Times Bestseller, no hi ha gaire res que un bon amic no et pugui dir, però cal que l’amic sàpigui què necessites escoltar. El mèrit de Kleon és que ell ha passat per tots aquests estats anímics que implica crear qualsevol cosa, i sap què ajuda en cada moment, des de compartir el que fas per rebre impressions de primera mà i sense por a què et copiin, fins a fer un tomb o llegir revistes a la biblioteca quan necessitis ordenar les idees i tenir-ne de noves. Kleon sap com inspirar-se, i és prou generós com per compartir els seus trucs en aquest ‘Steal like an artist’.

Molts dels seus consells es poden aplicar a la vida diària, tampoc cal ser un artista o un aspirant per llegir aquest llibret. Tot ajuda a tenir una vida millor. Saber estalviar, apropar-te a la gent amb talent i allunyar-te dels teus detractors, casar-te correctament (tant laboralment com sentimental) i pensar que viuràs durant un temps determinat per animar-te a aprofitar el temps i mandrejar el mínim. Kleon, en tot cas, no és un sargent, i avisa des del principi que allò que fas quan mandreges (“procrastinate”, en diuen els americans) és al que t’hauries de dedicar professionalment. Si ho fas amb totes les teves ganes serà el teu ‘modus vivendi’.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »

A l’escola vaig fer Ètica en lloc de Religió durant uns cursos. Només tenia un company de classe, mentre que la monja – li dèiem així, ‘la monja’, no n’hi havia d’altra- no donava a l’abast i per tot el passadís se la sentia predicar la paraula de Déu gairebé cridant per sobre de les 30 veuetes dels nostres companys de curs. Nosaltres fèiem la classe al petit departament de la professora, perquè qualsevol altra aula era massa gran pels tres, i les veus feien eco. Quan arribava l’hora de Religió, el meu company i jo agafàvem els trastets i sortíem de classe per anar al despatx de la professora. Em sentia una pària, però era més agradable aprendre una mica de filosofia disfressada de moral i bons comportaments que estar a aquella classe d’on mai sortien rialles, només crits.

Tant de bo, però, haguéssim tingut un material lúdico-didàctic com els nous llibres d’Errata Naturae: “El filósofo-perro frente al sabio Platón”, “Un día loco en la vida del profesor Kant” i “El fantasma de Karl Marx”. Per fi ha arribat al nostre país (encara que només en castellà) aquesta col·lecció que ja llegeixen nens de 20 països i que està pensada per desenvolupar el pensament crític i la raó, i proveir els petits d’eines per convertir-se en persones més tolerants, respectuoses i gens obtuses. Res d’alliçonar, res d’imposar, res de crits.

Al primer títol, Plató, el rondinaire savi que es passeja per l’Àgora, s’encararà en una batalla dialèctica amb Diòneges, més gos que persona segons els altres, però lliure com ningú per plantejar les veritats que fan por de dir.

Al segon el filòsof ficcionat es Kant, que té una vida introspectiva i bastant anodina a Polònia. Diuen que Déu va portar al món Kant “un dia en què trobava a faltar algú amb qui jugar a escacs”, però el filòsof no fa res més que esmorzar molt d’hora, anar a la universitat per donar classe i fer-se moltes preguntes transcendentals -què puc saber? què he de fer? què puc esperar?-, explicar per què serveixen les matemàtiques i la filosofia i dormir. Però la seva rutina es trenca quan rep una carta perfumada sense remitent. Al tercer títol de la col·lecció Marx torna al món en versió espèctrica, amb llençol blanc i tot, per explicar la lluita de classes de forma simple però completa, i de retruc segur que molts nens entendran una mica millor d’on ve la crisi que fa cinc anys que arrosseguem (i el que queda).

Tots els autors d’aquests llibres són professors i Doctors en Filosofia francesos, i tots han ficcionat la vida dels filòsofs per fer-los personatges esbojarrats, excèntrics i divertits, però sempre respectant la seva doctrina. Altres grans filòsofs de la història com Descartes, Sant Agustí i Nietzsche també tindran un lloc en aquest Olimp dels Filòsofs Enrotllats.

El rang d’edat al què s’adrecen els llibres d’aquesta col·lecció és complicat perquè són individus en canvi constant: dels 9 als 13 anys, quan ja han passat del martelleig constant de ‘Per què? Per què?’ a preguntes més transcendentals i igualment difícils de contestar. Tot i que entre els 9 i els 13 anys es fa una evolució important, potser el gran canvi, els llibres agraden igual a uns i altres perquè tenen diversos nivells de lectura: els nens trobaran resposta a moltes de les seves preguntes al text i els dibuixos, i els adolescents sabran llegir entre línies per arribar al fons de les qüestions.

A més de descobrir que hi ha formes diferents de veure el món tan vàlides com la seva, els petits trobaran explicacions a grans preguntes que molts ens fem durant tota la vida o simplement obviem per no angoixar-nos: Què és un home? Què és el temps? I l’Univers? Què és la mort i per què morim? Per què hi ha guerres? Som lliures? Si no vols que el teu fill/nebot/germà petit et passi la mà per la cara d’aquí a dos dies, llegeix-los tu també.

Dossier “Los Pequeños Platones”

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »

Hem viscut a la caverna de Plató. Tants pisos de promoció, maons a dojo i hipoteques a 30 anys per acabar vivint a una cova on el que veiem semblava bonic i real, però només era un reflex distorsionat del món vertader.  Simiocràcia (DeBolsillo, en paper i ebook), el nou llibre del dibuixant Aleix Saló, explica en què ha consistit l’engany.

Després d’Españistán (Glénat) podria semblar que Saló no pot treure-li més suc al declivi econòmic d’aquest país. Però sí, i de fet és de les poques coses bones que té aquesta crisi. La involució que va començar el 2008 es presenta en aquest nou llibre com un punt d’inflexió de la societat a tots els nivells. Es compara amb el crac del 29 per la seva profunditat, però a més ha comportat una idiotització per part dels mitjans i del govern, i ens ho hem empassat tot.

Pa i circ, deien els romans. Totxo i futbol, en diem nosaltres. Ens pensàvem que érem els reis del mambo i vinga, fot-li fer pisos a preus estratosfèrics que ens havíem de comprar sí o sí, perquè tothom ho feia. I aquí ens tens, fora de la caverna, a l’atur i amb ‘hipotecons’ que deixarem com a herència als nostres descendents, si és que n’arribem a tenir.

Simiocràcia analitza les conseqüències del boom que ha fet la bombolla a Espanya i les causes d’aquest miratge de bons temps que ens van dir que vivíem i viuríem per molts anys. ¿Com vam ser tan ingenus de pensar que no passava res per demanar un crèdit de txorropotomil euros sense nòmina ni avalador? ¿Perquè els bancs ens donaven crèdits com qui reparteix xurros? ¿Com pensàvem tornar els diners? Quan portes un pet que no t’hi veus, no penses en la ressaca de l’endemà. Aquí i a la Xina popular.

Nancy Pelosi ja ho va anunciar el 2007 a Wall Street: “The party is over”. Però a Espanya encara estàvem en plena xirigota, i l’anglès no ha estat mai el nostre fort… Després ens va arribar el tsunami financer amb tota la deixalla que va escampar Lehman Brothers per mig món. Espanya es va convertir en un país de cartró pedra, amb tot d’edificis caríssims construïts per arquitectes estrella sense una programació definida.

Simiocràcia abarca també la corrupció d’Iñaki Urdangarin, el bluf de Wikileaks i fa afirmacions tan rotundes com que “estem governats per ineptes”. El temps li donarà la raó, però de moment, anem sortint de la cova de Plató, que aquest after és a punt de tancar, i riem de la ressaca, que és gratis.

Aleix Saló calienta en la red su cómic ‘Simiocracia’

 

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »

És el 2058. Milers de zombis tardocapitalistes són a un precipici, en plena batalla campal pels diners, mentre dos extraterrestres de l’empresa de neteja COSMO.S.A. esperen a que acabin de tustar-se per escombrar el planeta i deixar pas a la següent espècie. Perquè aquesta, la nostra, es resisteix a adonar-se’n, però s’extingeix per mèrits propis.

Només és una vinyeta, una de les moltíssimes que omplen les 175 pàgines de Memorias de la Tierra (Reservoir Books), el nou llibre d’historietes de Miguel Brieva. Les seves paròdies del mal anomenat món modern són com les llaminadures de pica-pica: dolces per dins però tan àcides per fora que et fan aclucar els ulls, se t’humitegen i quan els tornes a obrir penses que ja ha passat tot, però el cert és que se’t queden enganxades (als queixals o a la retina, segons el cas) durant molt de temps.

Igual que als seus llibres anteriors, Enciclopedia Clismon, Dinero i El Otro Mundo, capgira el llenguatge de la publicitat, humanitza qualsevol aparell (fins i tot el BOE) i satiritza sobre el progrés humà per posar de relleu l’absurditat del consumisme. El que distingeix aquest Memorias de la Tierra de la resta és, precisament, el tarannà ecologista, sobretot pel fil conductor: els records de l’extraterrestre Zuth que un cop va arribar al nostre planeta i va al·lucinar amb com el maltractem, encapçala els blocs en què es divideixen les vinyetes.

Brieva sempre fa cavil·lar. Proveu-ho: és gratis i dóna gustet (com algunes altres coses). En aquest cas es tracta  de reflexionar sobre com maltractem tot el que hi ha al planeta, des dels arbres de l’Amazones amb els que fan milions de flyers que no interessen ningú, fins al nostre cervell, alimentat amb una televisió cada cop més delirant i unes prioritats consumistes.

En realitat el seu missatge és com el d’aquells ecologistes fervents i grenyuts que serien un calc de Jesucrist si no fos per les cintes polloses que porten al cap en lloc de la corona de punxes. Però el dibuixant sevillà és divertit, no profetitza i no porta diadema. I té un grup, Las Buenas Noches, amb el que fa una mena de psicodèlia cañí molt en la línia de Pony Bravo i Fiera. Vaja, com si Jimi Hendrix hagués pres peyote i sortís de festa per Sevilla. Brieva mola.

Pels ecologistes de postal

En aquest recull de tires publicades a diversos mitjans de comunicació el dibuixant s’adreça especialment a la gran massa que creu que ja respecta suficientment la natura perquè fa servir els contenidors de tots els colors tal com toca, però en canvi té la casa a temperatura caribenya a l’hivern i àrtica a l’estiu, canvia de cotxe cada dos anys, paga cada mes per 23 canals de televisió que no té temps de mirar i muda de pell cada setmana, després de fer una sessió de bronzejat exprés.

Amb les ocurrències de Brieva riuràs però no com “ai… què graciós aquest noi”. No. Riuràs fins que se’t saltaran les llàgrimes, i l’endemà aniràs pel carrer i tornaràs a riure quan te’n recordis de l’invent Agostotrón i de DJ Maruja que posa “bacalao para todos”. I t’ho garanteixo com Brieva garanteix que el nou Jehová Repelent és el producte definitiu per mantenir allunyats els anabaptistes del setè dia, els testimonis de Jehová i els neocatecumènics on the rocks. Ara, a les últimes pàgines, i perquè no sigui dit que és un crític destraler, dóna diverses opcions per a salvar el món. Depèn de nosaltres.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Laura Sangrà

Read Full Post »