Presència dels residus dels aliments que han estat digerits i que són eliminats a través de l’orifici anal, en la literatura infantil il·lustrada – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

La caca és fèrtil. Els excrements són un recurs fàcil. Potser el més fàcil i desesperat. La prova: aquest article. Sigui com sigui els excrements donen molt de sí, i això ho sap la canalla, que basa un percentatge considerable de les seves bromes i diversions en tot allò relacionat amb l’activitat defecatòria; i ho sabem els adults, per molt que madurar hagi consistit en apartar-nos dels nostres excrements i considerar-los una immundícia que necessàriament ha de restar tot lo invisible que sigui possible en la discreció més absoluta i, si pot ser, ben lluny.

La civilització ens ha ensenyat a desestimar aquesta part de nosaltres que es diu merda. Tanmateix tota cultura disposa del seu forat del cul de la seva vàlvula d’escapament per alliberar les tensions ocasionades per la repressió i l’emmudiment del tabú (en aquest cas el tabú de la fisiologia excretora) de manera que en el món adult, malgrat els esforços de la urbanitat i el decòrum, el que hauria de ser un acte privat preferiblement incomunicable encara protagonitza acudits, proporciona gags hilarants en centenars de pel·lícules, o dota l’escena d’una novel·la pretesament realista d’una reivindicació quotidiana i natural.

Per descomptat hi ha pobles més abocats que d’altres a la recreació escatològica (en un sentit gens teològic). Només cal parar esment a la riquesa del diccionari per al·ludir els detalls relacionats amb l’evacuació o a les manifestacions culturals (principalment de caire popular) que s’hi puguin referir amb eufemismes o de forma directa, per tal d’esbrinar quines idiosincràsies es mostren més inclinades a lo escatològic l’escatologia i quines opten per una subtilesa educada. ¿Recordem el «culet-culet» d’en Shin-chan? Bé, la traducció catalana es queda curta en el moment de buscar-li equivalència al «buri-buri» de l’original japonès, perquè concretament (amb una concreció admirable, vaja) es tracta de l’onomatopeia que designa el so del cagarro en treure el cap el so produït durant l’expulsió de la massa excrementícia. D’això se’n diu «precisió lèxica». D’això se’n diu «geni popular».

La literatura infantil que, com tothom, sap sempre apunta a lo fàcil perquè està adreçada a una intel·ligència inferior no podia deixar de banda una matèria tant rellevant com és el pipi i la caca la matèria fecal en vista de la situació dels nens i les nenes als primers anys de la seva vida, quan estan sent emfàticament alliçonats per arribar a controlar els esfínters, relacionar-se apropiadament amb la tecnologia defecadora, i abominar dels residus corporals d’una vegada per totes com a mostra palmària d’un creixement correcte segons les pautes de la normalitat social.

L’oferta en qüestió, a la literatura infantil, és àmplia. Poc importa que no quedi clar si (1) l’elecció de tal temàtica respon a una pose actitud bandarra o (2) si es tracta d’una aproximació natural, d’alguna forma didàctica perquè permet que es parli obertament dels fenòmens corporals, o (1+2) si el llibre ha estat escrit mirant de conjugar ambdues possibilitats en una riallada, en el fons, seriosa i adient. Tant si es vol delectar com instruir el petit lector, val la pena que no obviem aquest digne subgènere literari.

¿Per on comencem? Bé, podem emmerdar-nos enredar-nos amb la lectura de La caca màgica del Sergio Mora (Bang Ediciones, 2011) que és valenta i divertida i, al seu torn, explica la forma en què els fems adoben la vida de les plantes en el cicle natural sens fi; o confiar en els criteris d’una zoòloga reputada, Nicola Davies, a l’hora d’abordar el tema gràcies a les il·lustracions de Neal Layton, amb Caca: una història natural de l’innombrable (Lynx, 2008), que és plena de curiositats sobre la conducta animal i resulta, malgrat la caricatura divertida del dibuix, una lectura instructiva.

No ens deixem pas El gran viaje del señor Caca (de Lafrance i Delaunois) on es recrea, amb humor esclar, el procés digestiu fins a la seva culminació excretora.

També existeix un imprescindible Taro Gomi al respecte, Everyone Poops, que malauradament segueix sense traducció, igual que d’altres títols suggerents com ara The Truth about Poop de Susan E. Goodman i Elwood Smith, Dino Poop & Other Remarkable Remains of the Past de Jane Hammerslough, o Flush: The Scoop on Poop Throughout the Ages de Charise Mericle Harper (en destaco aquests pels atractius del dibuix, però la llista és més llarga).

Tenint en compte la munió d’autors indispensables que queden per traduir, hem de celebrar que un dels relats més convincents sobre la qüestió de merda, sí estigui a la nostra disposició. L’obra de Wolf Erlbruch (dibuix) i Werner Holzwarth (text) és un clàssic inqüestionable. La talpeta protagonista surt de la talponera i es troba amb un inexplicable cagalló excrement al caparró. Indignada recorre al seu olfacte detectivesc (com tots els talps és cega però té un olfacte ben desenvolupat) per tal de descobrir qui ha fotut un cagarro ha defecat al seu damunt. Pàgina rere pàgina, la talpeta contrasta els excrements de les bestioles veïnes (quina varietat!) amb allò que ella porta al cap. Al final tenim una estupenda història impregnada de suspens policial (potser no tant) i rematada amb una cruel venjança final (amb tota la crueltat que pot desplegar un mamífer subterrani i insignificant, s’entén). El títol ja clama tota la ironia depositada en el text i el gust barroc pels afers més baixos, dos aspectes que el fan encantadorament infal·lible: Vom kleinen Maulwurf, der wissen wollte, wer ihm auf den Kopf gemacht hat o, dit d’una altra manera, La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (Kalandraka, 2008). Merda de la bona.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Saul Bass, ras i curt – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Saul Bass (1920-1996) és un dels pilars del disseny gràfic del segle xx.

Empreses com ara Minolta, United Airlines, Warner Communications, o Kleenex, han deixat la seva identitat gràfica en mans de Saul Bass; en bones mans.

Però, tot i els nombrosos projectes d’imatge corporativa definits al seu estudi de disseny, el que definitivament li ha donat renom internacional a Saul Bass, i avala la seva qualitat com a geni dels llenguatges visuals, és la seva experiència en el camp del grafisme cinematogràfic.

És palmària la fidelitat de Bass a les consignes del Constructivisme i de la Bauhaus (l’herència europea), tant en els seus cartells de cinema com en el disseny de títols de crèdit (tipografia, al cap i a la fi, per molt que es bellugui).

L’empremta de Bass ha quedat ben fixada en un terreny (el cartell fílmic, a Hollywood) que tradicionalment s’acontentava a mostrar les cares dels protagonistes: la bellesa, l’expressió, o la celebritat dels actors principals, atributs encarnats al cartell mitjançant el dibuix o la fotografia, eren el principal reclam publicitari de qualsevol producció nord-americana…Si més no, abans que Saul Bass hi introduís nous i agosarats criteris, com ara l’impacte de la síntesi formal i la possibilitat de la metàfora.

Així mateix (una altra novetat), Bass aconsegueix que un tràmit del film (en principi, accessori) com és l’aparició ordenada dels títols de crèdits, sigui recordada i valorada com a part essencial de l’obra. Així passa amb The Man With the Golden Arm (1955) i Anatomy of a Murder (1958) d’Otto Preminger, el musical West Side Story (Wise-Robbins, 1961), The Age of Innocence (1993) i Casino (1995) d’Scorsese, o a les hitchconianes Vertigo (1958), North by Northwest (1959) i Psycho (1960)… No és estrany que alguns directors hagin contractat els seus serveis una i altra vegada, en vista de la seva habilitat per recollir l’essència inefable d’un llargmetratge en una simple imatge, a tot estirar, un conjunt de franges i siluetes molt depurades que es graven a la retina de l’espectador quan encara no ha arrencat, pròpiament, la narració.

Són paraules de Bass: «My initial thoughts about what a title can do was to set mood and the prime underlying core of the film’s story, to express the story in some metaphorical way. I saw the title as a way of conditioning the audience, so that when the film actually began, viewers would already have an emotional resonance with it».

¿Quines són, doncs, les claus del seu art? Economia de mitjans (gràfics) i reducció de la informació al seu mode més simple, els signes, de manera que qualsevol idea pot ser descodificada a tota velocitat i acaba per impregnar, persistentment, la nostra memòria.

És possible comprovar la validesa dels mètodes compositius de Bass (en aquest cas, aplicats a la il·lustració de llibre infantil), gràcies a la recent publicació de Henri viaja a París.

L’editorial Gustavo Gili, acostumada a prestar atenció als quefers d’artistes i dissenyadors, ha rescatat aquest títol de 1962, dintre de la col·lecció Los cuentos de la cometa i en companyia dels llibres infantils de la Sonia Delaunay i Keith Haring.

El text de Leonore Klein per a Henri viaja a París funciona com una narració circular, en què el protagonista, de camí cap a la capital, torna per error a la seva ciutat de províncies, i la redescobreix amb l’entusiasme renovat com si, efectivament, es tractés de la fabulosa i monumental París dels seus somnis.

Bass il·lustra aquesta odissea (entre urbana i campestre) amb colors completament plans, que tenyeixen la pàgina sencera, i figures ben retallades d’una simplicitat espaterrant. Tots aquestes siluetes, irregulars en la seva geometria, combinen amb algun traç, de tant en tant, o un estampat que trenca amb la monotonia (en un sentit cromàtic) del disseny. És curiosa la manera amb què dibuixa els veïns del protagonista, tot incorporant el text que els descriu al tronc dels personatges.

Insistint en la senzillesa dels dissenys, la lletra triada per al text és una simple i sòbria tipografia de pal sec (Akzidenz Grotesk) composada en caixa alta.

Molt recomanable.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Aquest és Leo Lionni – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Sembla una constant en la gestació de molts autors de literatura infantil, i sembla tan accidental com decisiva: algú s’adreça als fills (en algunes versions de la història són els néts, o els alumnes, però l’essència és la mateixa), improvisa una narració acompanyada de dibuixos, sense preveure que d’aquí en naixerà un llibre de tapa dura, amb pàgines numerades, un ISBN, i (el millor de tot) lectors fidels i entusiastes. Ho trobem en Milne, Brunhoff, Carroll, Rowling… I en el cas de Leo Lionni (1910-1999), l’anècdota no traeix una sola línia del guió.

Els fets, doncs. Lionni ha viscut entre dos mons (tal i com detalla a la seva autobiografia), ha estat pintor a la vegada que director d’art de la revista Fortune, s’ha entusiasmat amb les avantguardes europees i s’ha dedicat a la publicitat de les grans firmes nord-americanes, de manera que coneix les fèrtils llibertats de l’art tant com les exigències comercials (síntesi, estalvi, legibilitat) del grafisme publicitari. Europa i Amèrica. Art i Disseny. Ja fa cinquanta anys que Lionni viu entre aquests dos mons. La qüestió és que en un viatge en tren, que hem d’imaginar trastocat pels jocs sorollosos dels seus néts, promet un conte a canvi d’uns minuts de calma. Del seu maletí, treu l’últim número de Life i comença a estripar-ne les fulles per reunir una petita col·lecció de retalls rodons de diferents colors. «Has promès una història, ¿on és la nostra història?», reclamen els néts. Aleshores Lionni repenja el maletí als genolls i hi col·loca, al damunt, dos dels retalls més menuts, per poder pronunciar la frase que posa en marxa el relat: «Aquest és el Petit Blau i aquest, el Petit Groc». Màgia. Els nens queden hipnotitzats (i la resta de passatgers, adults, també). I sigui com sigui el que ha començat com una mena de show per entretenir les criatures acaba convertit en un àlbum casolà, amb els retalls encolats a la pàgina. I poc després, les làmines d’aquest àlbum d’estar per casa acaben transformades en una edició d’impremta de més d’un miler d’exemplars… Ha nascut Petit Blau i Petit Groc (1959), el primer d’una extensa col·lecció de títols (més de quaranta, el darrer de tots a l’edat de vuitanta-quatre anys) i segurament el més radical pel que fa a la puresa dels recursos estètics. Mitjançant simples taques de color (sense cara ni ulls; sense paisatge de fons, més enllà d’altres papers retallats que poden representar una muntanya, una paret…) Lionni organitza la història de dos amics, el Petit Blau i el Petit Groc, que surten a jugar i, feliços de tant que s’han esbargit enfilant-se aquí i allà, s’abracen i es converteixen en una taca verda, de manera que els seus respectius pares, un cop a casa, no els reconeixen… La composició és impecable, d’altra manera seria impossible il·lustrar accions amb aquesta economia de mitjans tan garrepa, però el cas és que la composició està tan ben definida que, per obra d’alguna de les Lleis de la Gestalt o per pura màgia, entenem perfectament que quatre personatges estan saltant i que no són simples rodones llançades a l’atzar contra la pàgina en blanc. I la imaginació dels nens, probablement, descodifica millor que ningú les accions de la narració i, de retop, juguen a repassar els noms dels colors i aprenen que basar els seus judicis en l’aspecte dels altres comporta alguns riscos.

És notable (és excel·lent, és cum laude) l’habilitat de Lionni per transmetre conceptes abstractes amb elements formals molt poc sofisticats. Tanta austeritat, a l’hora de vestir les idees, demostra un exercici intel·lectual molt exigent i un treball sobre el paper molt selectiu i depurador. La màxima que aplica Lionni vindria a ser: per a no distreure’ns, i fer el més efectiva possible la comunicació, cal renunciar a tot allò accessori. És una màxima que (perdoneu la facècia) en realitat és una mínima. És tenir molt present allò de less is more. Així que Lionni explota la tècnica del collage sense complicar-se la vida amb textures de materials massa elaborats o combinacions impactants; tot al contrari, simplifica els volums, usa el mínim de peces per a cada figura i recorre a l’expressivitat continguda a la paleta de colors (posats a fer servir el color, quin remei, no està gens malament que signifiqui o que ens afecti en cert sentit).

Una història protagonitzada per un camaleó sembla una bona manera de treure-li suc al llenguatge cromàtic i provar combinacions de pigments interessants i suggeridores. És el cas de El seu propi color (1975), en què un jove camaleó s’adona que cada animal té assignat una coloració, mentre que a ell no li pertany cap en concret. El disgust de ser diferent (o no tenir una identitat prou clara) s’esvaeix quan topa amb un altre membre de l’espècie, i descobreix que comparteixen el do mimètic i, per tant, poden mudar-se amb els mateixos colors a la vegada. Superar la soledat, doncs.

Com a bon autor de faules contemporànies, Lionni és fidel a l’apunt didàctic. Ens condueix amb elegància i lògica cap un final exemplar, una idea o un valor que sempre és millor d’explicar amb animals humanitzats, tal i com manen els rudiments del gènere isòpic. Els ratolins són uns dels personatges predilectes de l’autor però també trobem, en aquest bestiari fabulós, granotes incapaces de compartir (It’s Mine!), cucs que salven la vida quan juren als seus depredadors que saben mesurar tota mena d’objectes (Inch by Inch), puces nòmades (A Flea Story) i puces que prefereixen instal·lar-se en un gos per sempre… A Nadarín (1963), el protagonista és un peix minúscul: en aquest conte (sobre la supervivència, la solitud i el treball en equip) on els ambients marins estan representats amb aiguades i la uniformitat dels bancs de peixos s’expressa amb la tècnica del tampó, el personatge és un peixet negre que no encaixa entre els seus congèneres de color vermell. Un bon dia (un mal dia, en realitat) una tonyina gegant es cruspeix sencera la colònia de peixos vermells i el protagonista es veu forçat a emprendre un viatge en solitari. Assisteix a la revelació dels miracles i les crueltats que amaguen els abismes pelàgics, fins que descobreix un altre banc de peixos vermells, que viu aterrit per una altra tonyina, i s’empesca una solució imaginativa i eficaç: la colònia de peixos vermells s’agrupa tot imitant la silueta d’un gran peix (el protagonista aporta el seu color fosc per pintar-li l’ull a aquest depredador de pega), tots plegats aprenen a nedar en colla i foragiten la tonyina enemiga com si fossin el peixot més gros de l’oceà. El text que secunda les il·lustracions és mínim. Enlloc es diu que la unió fa la força, perquè amb unes pintures tan eloqüents no cal ni dir-ho.

De tots els treballs de Lionni, n’hi ha un que desperta un amor especialíssim en els lectors (sobretot els adults). Ens commou tant per la carona tendra del seu protagonista com pel material atípic que fonamenta el relat. Publicat al 1967, Frederick s’apropa a un tema inusual en la literatura infantil, un tema que, en cas d’estudi, podríem titular de la següent manera: La funció social de l’artista en temps de crisi i mancança material col·lectiva. Això és Frederik, justament: un elogi del rol de l’art en la societat, i una bona manera de fer visibles els béns immaterials que constitueixen l’erari de la cultura… Mirem de prop com és el món de Frederick, tot recordant que el conte és fruit d’un capgirament (Lionni inverteix el sentit de la faula de La Fontaine, la de la cigala i la formiga, d’una forma tan interessada com rebel): s’acaba la tardor i els ratolins fan preparatius per a quan vinguin mal dades. ¿Tots ajuden en la feinada de recol·lectar nous i grans de blat? No. Frederick prefereix enfilar-se als murs i quedar-se quiet amb els ulls mig clucs. Quan els altres ratolins li pregunten per què no ajuda, ell respon que està recollint raigs de sol per a l’hivern. Quan li retreuen que s’adormi entre les fulles, ell diu que està aplegant paraules per quan les nits s’allarguin i els ratolins es quedin sense temes de conversa… Arriben les neus d’hivern i els ratolins s’han d’aixoplugar al cau d’entre les pedres d’un mur. Al principi el rebost és ple i maten el temps explicant-se «històries de guineus ximples i gats babaus», però de mica en mica els queviures s’esgoten i als ratolins se’ls acaben les ganes de xerrar. Li pregunten a Frederick què passa amb les seves provisions… Enfila’t en una pedra, Frederick recita tot de paraules que fan referència a les estacions de l’any, els colors i la llum del món exterior… Els ratolins senten el rapte de la veu de Frederick i es veuen transportats a les escenes descrites. Fins i tot noten l’escalfor del sol. «Frederick», li diuen, «ets un poeta». I Frederick es posa vermell perquè els seus companys han reconegut el que salta a la vista.

Lionni, ets un poeta.

Ja ho sé.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Recreació, revisió i rescat de les tres bessones – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Així com nosaltres hem envellit, les Tres Bessones es conserven intactes: igual de nenes, igual d’encantadores en la seva condició de trapella reincident, igual d’iguals entre elles.

Nosaltres vam créixer mentre les llegíem a la biblioteca de l’escola o mentre feien aparició al televisor de casa i ara, adults a efectes legals, podem examinar-les sota un prisma més madur, reflexiu i, potser, suspicaç.

Podem investigar-les per saber l’any en què Roser Capdevila va donar a llum els àlbums originals (principis dels vuitanta), amb quins premis s’ha honrat la seva tasca artística i educativa (Serra d’Or, Medalla d’Or de la Ciutat al Mèrit Artístic, Medalla de Oro de las Bellas Artes del Ministerio de Cultura, i un llarguíssim i auri etcètera) i podem, fins i tot, sospitar algun tipus de tensió inexpressable en el fet que ni a la pàgina web de la creadora, ni a la Viquipèdia, no s’esmenta la momentània participació en el projecte d’una escriptora amb la presència i els mèrits de Mercè Company. Manquem de dades i de testimonis esclaridors així que no ens fotrem per aquesta línia d’investigació que podria quedar-se en una simple i fantasiosa sospita (en aquest cas, caldria demanar disculpes)… Importa més recordar els tics essencials de les històries protagonitzades per les Tres Bessones, perquè aquests són justament els seus encerts, la raó que hagin convençut lectors infantils de diferents èpoques i geografies.

Cal recalcar, doncs, el que és ben sabut:

· A les tres germanes univitel·lines (l’Anna, l’Helena i la Teresa; trassumptes de les filles reals de la Capdevila) els encanta divertir-se sense respondre a normes o limitacions adultes.

· De castigar-les, per aquesta tendència a l’enrenou, se n’encarrega la seva antagonista, la Bruixa Avorrida.

· Malifeta rere malifeta, la Bruixa Avorrida recorre a les arts fetilleres per enviar-les a l’interior d’un conte clàssic, una rondalla o alguna obra de la literatura universal.

· Amb enginy (a la seva manera), les Tres Bessones sabran superar els entrebancs del conte abordat, i frustraran la mania punitiva de la Bruixa Avorrida que les haurà de tornar al món real.

En qualsevol cas, el trio protagonista ja pot topar-se amb la Caputxeta, endinsar-se a la cova d’Ali Babà, o divertir-se amb la follia del Quixot que, al fons de tot, sempre ens hi espera una lliçó vitalista i emancipadora (la rellevància del joc i l’astúcia infantil), i una necessària modernització dels elements del conte tradicional, més equànime pel que fa (per exemple) a qüestions de gènere. (A més, si prestem prou atenció, també al fons del conte, hi descobrirem tres ratolinets que participen de la vitalitat animada de les il·lustracions, sense interferir en la història, i que conviden a aturar-nos en el dibuix i en tot allò que ocorre simultàniament a la doble pàgina.)

La dinàmica bandarra, de la que es val la Capdevila, és un dels atractius de les Tres Bessones, però el lector infantil també agraeix la possibilitat de reconèixer la història interferida i valorar els girs i les subtileses ocasionades per la irrupció de les tres personatges en un context de sobres conegut. ¿Quina criatura no ha sentit parlar del Flautista d’Hamelín? ¿Qui no reconeixeria la Ventafocs malgrat que el conte hagi estat (lleugera i simpàticament) tergiversat? Com a mecànica recurrent, el diàleg amb una obra coneguda, resulta inesgotable, i poderosa, perquè absorbeix la càrrega acumulada, al llarg dels anys, pel text original, i se n’acaba beneficiant. Recordem allò de Nanos gigantium humeris, que és una manera més fina d’aconsellar el següent: apropar-se als mites sempre funciona; ajudar-se amb la feina ben feta dels altres, també.

Sembla (de debò, ho sembla) que el missatge implícit de les Tres Bessones sigui que el llegat tradicional és susceptible de ser reapropiat i replantejat a la llum de noves directrius, més pròximes, personals o contemporànies. Es tracta d’un ensenyament que, si volguéssim, també podríem deduir de la filmografia remugadora de Disney (La Bella i la Bèstia, Blancaneus, El llibre de la selva…), per molt que bona part dels contrasentits de les legislacions per al blindatge de la propietat intelectual, sorgeixen tan bon punt analitzem les pressions polítiques que Walt Disney (no Walt Disney, el senyor criogenitzat; sinó Walt Disney la corporació de mitjans de comunicació i entreteniment) ha efectuat els darrers cinquanta anys. Acceptem que es tracta d’una malinterpretació, pensar que Disney ens convida a recrear els múltiples materials de la cultura popular (com la pròpia empresa ha fet sense traves amb el folklore europeu); la realitat és que els seus esforços han estat encaminats a impedir l’ús indegut dels seus personatges i les seves marques registrades. En tot cas, discutir les paradoxes de les lleis del copyright no entra en la jurisdicció d’aquest post.

Tornant al tema (recuperant les Tres Bessones): ha passat el temps, hem madurat, i no és estrany que les Tres Bessones hagin estat objecte de reelaboracions literàries per part de seguidors, aficionats i altres nostàlgics. L’anomenada fan fiction no és un territori exclusiu dels bojos de Harry Potter, o els otakus més obsessionats, també les Tres Bessones han merescut les seves seqüeles i reinterpretacions de mans amateurs i desinteressades. Se sap que l’impuls de reprendre la cosmologia creativa d’una obra aliena, i desenrotllar-la més enllà de l’original, és un desig més vell que el cagar (encara diria més: tan antic com la pròpia literatura); n’hi ha prou de deixar anar els noms de Joyce, Shakespeare o Sòfocles… Ara bé, en la seva manifestació actual, com a relat breu confeccionat per un fan en comptes d’un escriptor remunerat, les fanficcions són una aportació pròpia de mitjans segle XX i principis del XXI, nascudes a l’entorn de les revistes de ciència-ficció i, més endavant, guanyades per a benefici dels gèneres i àmbits més diversos: en un primer moment, el fenomen va veure’s impulsat per l’abaratiment de les despeses d’impressió i, tot seguit (amb més força encara), pels favors que la Xarxa ha concedit a la distribució i la divulgació de tota mena de materials literaris.

Qualsevol fan sent el(s) seu(s) personatge(s) favorit(s) com una possessió íntima, un apèndix d’un mateix, i no li provoca cap conflicte de consciència apropiar-se dels atributs perquè sent el(s) persontage(s) com una cosa seva, encara més quan aquest(s) personatge(s) l’ha(n) acompanyat en la seva gestació intel·lectual, els primers anys de la vida. En aquest sentit, l’anhel de tot fan de recrear la seva obra de culte és tan comprensible com just. Hi ha, de fet, qui defensa que la fanficció, com a maniobra política, contraresta el dany causat en un sistema en què els mites contemporanis són propietat de corporacions (interessos privats) en comptes de pertànyer al conjunt social, és a dir, entregar-se per complet al seu públic devot.

Inevitablement, l’ànsia de noves aventures de les Tres Bessones, o el simple amor pel producte, ha propiciat que molts seguidors (ja adolescents o, definitivament, adults) s’hagin aventurat amb la seva pròpia versió dels fets. Pot ser que el gros d’aquesta producció aficionada (trobareu gigues i més gigues a http://www.fanfic.cat o a http://www.topfanfics.com) no assoleixi les garanties mínimes de rigor literari, però això no impedeix que posin damunt la taula qüestions interessants, si més no entretingudes. Trobem des de les fanficcions que volen omplir els pocs espais en blanc deixats per la Capdevila (Les Tres Bessones i Rínxols d’Or, Les Tres Bessones al País de les Meravelles) fins als crossovers més impensats. Si en alguna cosa destaquen les Tres Bessones, originàriament, és en la capacitat per barrejar-se amb personatges de tots els colors. El camp per al crossover, està abonat, des dels fonaments de la sèrie, i els fans han obrat en conseqüència. De totes les mixtures practicades, potser la més aconseguida sigui el de La màquina del temps, on l’argument de base permet no tan sols enfrontar les Tres Bessones a morlocks i elois, encara més, permet enfrontar-les a si mateixes, la seva pròpia imatge adulta (vint anys després), i de resultes contraposar les il·lusions inicials de tot infant amb el naufragi adult (professionalment parlant, si atenem als treballs de merda que les germanes exerceixen; tot i que el desastre també és emocional, en el cas de la pobra Helena). També fa mèrits per ser destacada la fanficció que narra el xoc de les Tres Bessones amb l’univers Pokemon (o aquell text en què les Tres Bessones, casades, compleixen les feines de la llar gràcies als electrodomèstics sauris de Els Picapedra), perquè exemplifica l’abisme generacional i l’evolució dels rols: amb més perspicàcia que habilitat narrativa, acara infanteses molt distintes, i recorda la transformació constant dels valors i les preocupacions que prioritzen els dibuixos animats en cada moment.

Les variacions són infinites, i poden venir motivades pels interessos més dispars (de vegades l’idolatria es transforma en iconoclàstia), fins el punt que la fanficció no eludeix les qüestions sexuals i les riquíssimes combinacions del desig (el twincest ja és un recurs obligat de molts atreviments fanficcionals; té una lògica ineludible, la seva aplicació a les Tres Bessones). Ara, malgrat que l’erotització de personatges infantils és un dels grans motors de la fanficció, eludirem aquesta variant, no tant per una qüestió de bon gust, com d’espai. Val més la pena, abans d’acabar, comentar alguns experiments peculiars, com la mort de les Tres Bessones (d’aquí arrenca una trama policial entre la realitat i el somni) al bell mig del poblet de Twin Peaks, o exercicis psicològics més complexos que demostren un gran coneixement de la interacció humana: a Les Dues Bessones, per citar un exemple encertat, l’existència d’un duo en comptes d’un trio és el motiu de conflicte, perquè no hi ha la possibilitat d’una tercera persona, conciliadora o decisiva per decantar les disputes. Amb un nombre senar de germanes, sempre s’espera que una d’elles es posicioni, de manera que una opinió pren força sobre l’altra (dos contra un), però en una parella l’estira-i-arronsa pot ser a vida o mort (no entraré en detalls que arruïnin el desenllaç imprevist d’aquest relat).

Consola saber que mentre nosaltres envellíem, les Tres Bessones han crescut: que els mites infantils i totes les figures mentals que la literatura ens ha proporcionat seguiran prosperant, al nostre marge, per una banda o altra.

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Segons, minuts i anys – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

El nostre cervellet lector no està avesat a funcionar planetàriament, per això les fantasies llibresques d’Stanislaw Lem (en especial els seus pròlegs a llibres improbables) ens fascinen a una escala molt poc habitual. Insistir en el valor de la perspectiva i l’escala; vet aquí el propòsit d’aquest article.

No és el mateix llegir una història ambientada a la taigà nevada d’Alaska, que un llibre capaç de situar-nos en la posició privilegiada d’observadors del planeta Terra i descobrir, des de l’espai exterior, que el blanc dels casquets polars es confon amb els remolins de núvols, que les taques verdes deuen ser la selva amazònica mentre que, a l’hemisferi ombrívol, els punts de llum es corresponen amb les aglomeracions urbanes… Vaja, les biblioteques són plenes de novel·les sobre l’adulteri, la decadència de Roma, els metges que s’acompanyen d’un maletí negre, les naus que pesquen la balena en aigües àrtiques, o les naus (unes altres) de les que desembarquen fileres de llances de bronze que resplandeixen al sol… Em distrec amb aquesta llista d’exemples per recordar que la literatura sol acotar-se a qüestions extremadament concretes i que els escriptors s’apanyen amb un grapat de personatges, suficients per a que el text constitueixi una mirada, ben enquadrada, a qualsevol detall humà; una part del tot. Ara, ¿quants llibres estan disposats a treballar a una escala superior, gegantina, amb l’ambició de copsar la totalitat de l’experiència humana arreu de l’esfera terrestre? És una pregunta retòrica, i retòrica és la resposta d’Stanislaw Lem quan imagina One Human Minute (1984), una obra excèntrica que mitjançant taules estadístiques i llistes de xifres recopila tot allò que el gènere humà està fent, simultàniment, durant un minut. Rarament tenim en compte que al planeta coexisteixen totes les estacions de l’any i totes les hores del dia i de la nit; One Human Minute ens recorda això i moltes altres certeses de l’activitat mundial, des dels índexs de suicidi fins als recomptes de defuncions accidentals, passant per la quantitat de persones que dedica aquest precís minut per dormir, o llevar-se amb un despertador de fons, o esmorzar un derivat del porc, o carregar-se el fusell a l’esquena i respondre a qualsevol dels conflictes armats que esclaten aquí i allà. A One Human Minute és tan enorme l’afany compilador que, per exemple, se’ns dóna la xifra exacta dels que moren a causa de tortures policials i, per contraposició, d’aquells que ho fan en mans de criminals sense autorització legal. La matemàtica aplicada de One Human Minute i la seva perfecta ubiqüitat (superior a la de qualsevol telenotícies) també revela dades essencials de la geografia humana que, naturalment, solen passar desapercebudes, com ara els litres d’esperma alliberada (mundialment), i quina proporció d’aquest flux desemboca en naixements, sense obviar el fet que onze nens menors de cinc anys moren de desnutrició en aquest únic minut de mostra… Bé, tan sols són valors numèrics i, concebuts en abstracte, impressionen ben poc, malgrat la ironia amargada amb què Lem els resumeix després de mirar-se la bola del món i reconèixer, a grans trets, un carrusel de sexe i mort. Prescindint de judicis i moralismes, el que interessa notar és que tot plegat es concentra en un minut, el temps que pots dedicar, com a molt, a fer una lectura en diagonal d’una article massa llarg (o a rentar-te les mans, potser), i que d’altra banda, si no fos perquè el miracle de la literatura s’esforça a constatar-ho, ens costaria molt prendre consciència de tot allò que s’esdevé a una escala més elevada, mundial. A la literatura, li devem l’oportunitat de veure més enllà del propi nas. Sempre ha estat així.

Una simple decisió d’escala emparenta la idea de Lem amb un llibre publicat per Intermon Oxfam el 2010, tot i que orientat al lector infantil. Des del moment en què ens anuncien el títol, El món en un segon, és inevitable vincular ambdues obres. En aquest cas, es tracta d’un àlbum il·lustrat, una enumeració dibuixada de rutines originades en diferents indrets de l’atlas. Les engloba el fet que pertanyen al mateix segon, si bé mostren la diversitat humana i quotidiana tal i com es desencadena a quilòmetres de distància. Isabel Minhós Martins, l’encarregada del text, ha resolt que el lector voli de Buenos Aires a Tòquio, que una pàgina ensenyi l’interior d’un ascensor i, la següent, una barriada brasilera, sense donar-li temps a les busques del rellotge per avançar un segon més enllà… Pel que fa a les il·lustracions de línia clara de Bernardo Carvalho, conformen quaranta-vuit fulls acolorits i entusiastes (entusiastes, fins i tot, de la insignificància del dia a dia). I així com el regust del One Human Minute de Lem és amarg, del llibret d’Intermon Oxfam n’extreiem una lectura confortable a base d’escenes diürnes, principalment, i lluminoses: una realitat més benigna.

A mig camí, entre la fabulació pessimista de Lem i l’humanisme esperançador d’Intermon Oxfam, hi trobem els anuaris que, sota el genèric de L’estat del món, edita el Worldwatch Insititute, una organització no gubernamental (cal prescindir d’acrònims per recordar la independència, d’aquestes entitats, respecte els governs) que estudia l’impacte mediambiental de les accions humanes i proposa mesures de transició cap a models polítics i socials més justos i sostenibles (que no posin en perill la salud dels ecosistemes, ni comprometin la supervivència de les futures generacions). Entre tota la tasca difusora del Worldwatch Institute, hi destaca la publicació anual de L’estat del món. Podem entendre’l com una espècie de One Human Minute, sense fantasies ni dobles sentits, en què la llista de malalts de càncer ha estat substituida pels totals d’aus i mamífers extingits el darrer any o per una taula que relaciona la ramaderia industrial amb l’emissió desbordada de gasos d’efecte hivernacle… Al final, la suma d’articles inclosos a L’estat del món proporciona una panoràmica terràqüia molt valuosa per alertar dels perills més urgents i planejar previsions de responsabilitat. Esclar que tanta filantropia i tanta diligència ecològica, en tan poques pàgines, no pot evitar recórrer a un to didàctic que alguns només estan disposats a acceptar en el marc de la literatura infantil (els moralismes i les fàbules ètiques per a les criatures), com si els adults poguéssim prescindir d’ensenyances i existíssim per damunt del bé i el mal… Però L’estat del món pertany amb orgull als llibres que s’alcen per damunt de l’estratosfera, una literatura disposada a ampliar perspectives, que permet veure amb claredat què collons passa, en línies generals, aquí a baix.

Moraleja: ampliar escales, aprendre a pensar globalment.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

LITERATURA ELEFANTÀSTICA – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

D’acord amb el sentit comú i el rigor crític podem classificar la literatura infantil per autors, dibuixants, nacionalitats, temàtiques, edat… Agrupar els llibres per l’espècie animal que els protagonitza seria una autèntica rucada, amb una única i voluminosa excepció: elefants.

Els elefants molen.

Oh, i tant que molen: el pes d’aquests mamífers gegantins s’ha de mesurar en tones, la seva memòria és tan proverbial com extraordinària i, malgrat l’aire pacífic que els caracteritza, tothom sap que una desbandada elefantina significa caos i destrucció a dojo, gent ferida pels ullals de marfil i palmeres tombades amb la força dels quaranta-mil músculs de la trompa… No hi ha predador que es posi xulo amb un elefant… No hi ha pàrvul que no hagi passat per una classe dita «dels elefants» o que no l’hagi retratat per penjar-lo a la nevera… És una bèstia que ha quallat poderosament en el nostre imaginari… Us recordo que cert general cartaginès, en el moment de dirigir les seves tropes cap a les portes de l’eterna Roma, va decidir-se pels elefants com a montures de guerra, perquè sabia que els legionaris es cagarien a les calces i que al marge del desenllaç de la contesa tothom parlaria d’ell vint-i-tants segles després… ¿Per què? Perquè els elefants molen.

Envoltats de contes amb conillets trapelles, ratolins lectors, óssos peludets i gats mandrosos, els llibres que contenen elefants (tant se val l’adjectiu, elefants de tota mena) mereixen una atenció especial.

Posaré tres exemples.

Primer. El clàssic entre els clàssics (el rei) és Babar, que ja va camí dels vuitanta anys, així que fa honor a la longevitat que s’espera d’un elefant… Jean de Brunhoff va donar-li forma (línies molt senzilles i dos puntets inexpressius per posar-li ulls) a partir d’una aventura tarzanesca que la seva dona relatava als fills, sobre un elefant que viatja a ciutat després de quedar orfe, i el dia que retorna a la jungla natal ho fa vestit à la parisenca i, esclar, tocant el clàxon d’un automòbil en comptes de fer sonar la trompa. La reaparició humanitzada de Babar és tan sonada que el coronen rei dels elefants i la moda occidental s’extén entre els habitants de Célesteville, la ciutat que funda en honor de la seva reial esposa… En un principi, Jean de Brunhoff havia il·lustrat les peripècies inicials de Babar per al consum familiar (aquí es pot tafanejar l’esbós cassolà http://www.themorgan.org/collections/swf/exhibOnline.asp?id=904) però sortosament la idea va acabar volant fins a la taula del responsable d’Éditions du Jardin des Modes; així va néixer la Història de Babar, el petit elefant (1931) i tota la rècula de títols posteriors que, a la mort de Brunhoff, va continuar (tot i que amb menor encert) un dels seus fills, Laurent. Cap als seixanta, Babar era tan famós com Dumbo, i comptava amb una sèrie de dibuixos animats per als més petits (val a dir que mentre la sèrie televisiva està traduïda a més de trenta llengües, els llibres es poden trobar només en disset idiomes diferents). L’èxit no ha defallit encara, més aviat al contrari, i al 2006 va editar-se Babar’s Yoga for Elephants que arrassa a les llibreries nordamericanes i demostra com el personatge s’ha anat acomodant als nous temps, o a les noves exigències del mercat. Sembla que Babar s’ha guanyat el dret a ser llegit i rellegit per generacions successives de marrecs que es faran grans i animaran nous lectors… Bé, que el text s’hagi convertit en un clàssic (més enllà de les fronteres franceses) i que dels primers volums no s’hagi corregit el tuf colonialista, ha ajudat a reconsiderar Babar i la seva idoneïtat per al públic infantil del segle xxi, però el cert és que el personatge (a les vendes em remeto) es manté tan viu com Tintin al Congo, per citar un altre supervivent tronat, i tan innocent com el primer dia.

Segon. Aplicant-hi la fòrmula de l’aneguet lleig, tot i que sense tràumes ni discòrdies, tenim a Elmer (1989) de David McKee, un elefant que no és «del color dels elefants» sinó que ha nascut amb la pell de quadrats de coloraines, com una bufonada de Paul Klee. Sí, un elefant tutti colori, ¿què passa? Elmer és plenament conscient de la disparitat amb els seus congèneres però, a diferència de l’aneguet lleig, no es deprimeix (sense tràumes ni discòrdies, déiem) pel simple fet d’escapar-se del que mana la natura. De fet, és el membre més alegre i divertit del ramat i tothom espera les seves bromes i acudits. Un dia (tothom pot tenir un mal dia) Elmer sospita que els altres elefants no riuen amb ell, sino que riuen d’ell per ser diferent, així que decideix pintar-se de gris i barrejar-se amb la colla, com un més. Ningú no el reconeix. És un elefant gris entre elefants grisos. Esclar que Elmer no pot contenir-se: fidel a la seva personalitat, aprofita que cap dels elefants que pasturen al seu voltant s’ho espera, fot un crit, «Buh!», i els companys cauen de cul de l’ensurt. Immediatament dedueixen que l’elefant gris que els ha espantat ha de ser, per força, Elmer que els sorprén amb una de les seves bromes. De les millors. Es pixen de riure. Tots per terra. I el moment d’hilaritat es veu potenciat per una pluja inesperada que dilueix la pintura grisa i deixa a la vista la insòlita pell d’Elmer, al qual acabaran homenatjant (és que es diverteixen tant amb ell) instaurant El Dia d’Elmer, una festassa en què es capgira la normalitat monòtona i, mentre Elmer ha de fingir ser un elefant gris, els companys han de maquillar-se amb tots els pigments possibles… Que bonic. Quina intensitat i exhuberància cromàtica per a una idea diàfana i senzilla: tant l’Elmer inicial com els més de quinze volums posteriors expliquen, amb una alegria carnavalesca que es contagia desde la coberta, la grisor de la uniformització, i el seu revers multicolor, la singularitat. Elmer és pur carisma i pura autoestima. Mireu com somriu, si no.

Tercer. Sembla que cada vegada que un elefant protagonitza un àlbum il·lustrat acaba perpetuant-se amb una sèrie per a ell sol; Pomelo no infringeix tal regla. Les entregues d’aquesta creació de Ramona Badescu (text) i Benjamin Chaud (dibuix), no cessaran fàcilment. No ho crec. En primer lloc, per la riquesa i l’atractiu que pot desplegar el propi personatge. ¿Com hauria de deixar-nos indiferent un elefantet rosa, que arrossega una trompa hiperdesenvolupada, i que viu a sota d’una dent de lleó perquè, en realitat, no és gaire més alt que un cargol (un elefant peculiar)? En segon lloc sembla que, al microcosmos habitat per Pomelo, els recursos no s’hagin d’esgotar mai. ¿Quin és aquest microcosmos tan fecund? Un hort! Pomelo viu envoltat de verdures interessantíssimes (ho diu Pomelo), i de cargols i llimacs i cuques de llum de qui es pot enamorar… Els canvis estacionals i els fenòmens atmosfèrics fan més sorprenent encara la vida a l’hort, més enigmàtica i interessant per algú amb els ulls tan oberts com Pomelo, algú tan disposat a l’entusiasme. Per descomptat, d’un paisatge com aquest es poden extreure els temes més variats, i els autors de Pomelo ho aprofiten al màxim tot adaptant-se sempre a la imaginació infantil. La empatia de Pomelo amb els petits és del 100%, des de la tendresa còmica del dibuix fins als neguits existencials, presents en moltes de les situacions, connecten amb el sentir dels infants. Existeix una metafísica naïf, rosa, que Pomelo descriu amb molt bona lletra, per tal que els nens s’hi puguin identificar. ¿Que no hi ha una Edat del Per Què? Doncs Pomelo també l’ha passat i la podem consultar a l’existencialista Pomelo es pregunta (2006). ¿Tan estranya és la tristesa quan som petits? Pomelo pateix atacs, lleugers, d’una inefable melanconia que ja desapareixerà més endavant, quan li tornin les ganes de riure… Mig en conya, mig en conya, però aquest elefantet rosa aborda reaccions tan profundes com el sentiment de pèrdua o el xoc per la irrupció del desastre, il·lustrant amablement el gran compendi de les pors ingènues: de les ingènues i de les altres (les pors que persistiran, potser, en la vida adulta).

Gràcies!

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Omplir els espais en blanc, amb Taro Gomi – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Taro Gomi (Tòquio, 1945) és el dibuixant que vol que dibuixis.

A Barcelona, per fi, va aterrar-hi la setmana passada [dibuixa l’avió i els núvols]. Ens visitava amb motiu de l’últim Món Llibre i, malgrat que va estar a punt de cancel·lar la cita per les funestes conseqüències del tsunami de Japó, va acabar traient el nas per la plaça de Joan Coromines. Així doncs, la mainada va poder acompanyar-lo en la creació d’un gran mural de coloraines, i als pares els va quedar clar que Taro Gomi no és un personatge tan ferotge com el pinten: no fuma tant, és un senyor més tímid que provocador i, pel que es va poder comprovar, va vestit en tot moment [dibuixa una camisa amb els botons descordats]. Els nens van passar-s’ho d’allò més bé i els adults van respirar tranquils. Així que tothom content.

També Gomi hauria de donar-se per satisfet [dibuixa el somriure d’aquesta cara]: acumula un repertori de més de tres-centes obres de literatura infantil, i pot estar segur que es tracta d’àlbums personalíssims, i desacomplexats, que no tan sols agraden a qui han d’agradar, també obtenen premis, es tradueixen, i es venen (es venen), arreu del món.

Que l’autor prové de l’àmbit del disseny gràfic i industrial és evident en bona part d’ells. Ho veiem en la seva constant recerca de la claredat i de la comunicació eficient, i potser també en l’anàlisi previ del client, per pautar els primers passos de la feina… ¿A qui s’adreça l’obra? ¿A qui? Per a Gomi, el client és un nen que vol divertir-se, però el client també són uns pares que pretenen enunciar alguna mena d’informació útil [retrata una dona que seu a la vora d’un llit]. Gomi raona i obra en conseqüència.

Bon exemple d’il·lustració amb tics de dissenyador gràfic, és ¿Quién habla? Las partes del cuerpo opinan (Faktoría K de libros, 2002), on la figura del nen protagonista s’envolta de petits pictogrames aquarel·lats (unes tisores, un estel, una corxera, etc) que volen codificar, amb senzillesa, les seves reaccions. Fa gràcia veure que fins i tot les pigues de la cara s’organitzen segons la percepció o els gestos del marrec: això significa que si es fa una pregunta, les pigues formen un signe interrogatiu, i que en córrer cap a la dreta, les pigues s’han convertit en una fletxa… Pictos, signes, símbols. El conte, a banda de mostrar orgullós la deformació professional de l’autor-dissenyador, projecta la seva personalitat, irreverent i divertida: irreverent, perquè sap que bona part de les rialles còmplices que obtindrà, provindran del fet que, en una història en què les diferents parts del cos parlen (sí, parlen), el culet i la titola del protagonista també diuen la seva [dibuixa un penis simpàtic, apa]. Així és. Mentre va perdent la roba, el protagonista s’escolta què li xiuxiuegen les parts del cos (totes, sense excepció, sense vergonyes), i no tarda més de dotze pàgines en quedar-se despullat: no en pilota picada, no amb el vestit d’Adam; sinó, completa i feliçment, nu. Nu, sense eufemismes. A Gomi no li agraden les mitges tintes, i així ho demostra en molts altres treballs.

L’èxit d’Everyone Poops (del que lamentablement no hi ha traducció), radica en aquesta atenció, entre natural i burleta, al fet molt estès de la defecació. L’epígraf del llibre és tan irrefutable com prometedor: All living things eat, so… everyone poops! A partir d’aquí, Gomi li dóna totes les voltes que se li poden donar als excrements i les caques, animals i humanes, i demostra la universalitat de la qüestió, i el valor just (entre poc i massa) que els petits li han d’atorgar, en el seu camí cap a la maduresa, i cap al control total dels impulsos fisiològics [dibuixa l’orinal d’aquesta nena].

Sense allunyar-nos del marc de la quotidianitat, i de tornada al tema de la nuesa, podem gaudir de Som-hi a banyar-se!, un volum editat enguany per Kalandraka/Hipòtesi. La veu d’una mare invisible crida el protagonista per fer-lo entrar a la banyera [dibuixa una aixeta i el raig d’aigua]. Ell es va despullant, a poc a poc, per tal que reconeguem i enumerem les peces de roba que solen cobrir-nos. Resulta que a les primeres pàgines duia una disfressa de lleó, i tan bon punt se’n desfà, descobrim que, en realitat, és un osset marró, d’ulls grossos, i no pas un lleó. La lectora amant de la veritat, la veritat anatòmica, lamenta aleshores que la il·lustració no n’inclogui els genitals, per petitons que siguin… Només cal passar la pàgina, impacients, i el protagonista reprèn el seu striptease innocent: aquesta vegada abaixa una cremallera i s’allibera (¿què?) de la disfressa d’ós (oh!). Sorprenentment, el prota ha resultat un nen que estava fotut en una disfressa d’ós (a la vegada, encabida en una de lleó), i ha acabat saltant a la banyera amb la tita i els collonets penjant, i unes ganes enormes de complir les normes higièniques que la mare vol inculcar-li. Bravo. El missatge és prou nítid. Però, ¿a qui li importa empassar-se una lliçó evidentíssima si aquesta ens arriba exposada amb gràcia?

Passa una cosa similar a Cocodrilo va al dentista (Fondo de Cultura Económica, 2010), on el protagonista és un cocodril, amb l’ullal corcat, que té hora al dentista. I sent pànic. Pà-nic. Però al pobre dentista li passa el mateix: l’atemoreix la idea de furgar-li les dents a un depredador amb una boca tan perillosa. La tensió còmica, i els sentiments emmirallats del metge i el pacient (tots dos, acollonits), fan molt atractiva la història, per als petits: no deixen de veure l’acudit, en tot plegat, i els encanta ensumar-se que, en totes les pàgines, allò que li ve al cap al cocodril també ho pensarà el dentista (els encanta, doncs, avançar-se, i aplicar tot sols la mecànica narrativa que es repeteix al text)… No costa gens preveure on desembocarà la situació: per tal que no es repeteixi el tràngol (ni un ni l’altre té ganes de tornar a coincidir), el cocodril s’adona que ha d’aplicar-se en la neteja bucal; i el dentista, que mai més no vol tornar a seure un cocodril a la butaca de la consulta, dedueix el mateix [dibuixa un tub de pasta]: T’has de raspallar les dents!

Tenir cura de la boca, rentar-se amb aigua i sabó, anar solet al lavabo, despullar-se per escoltar què vol comunicar-nos el cos… Si Gomi no està disposat a amagar la realitat corporal ¿per què hauria d’evitar explicar els cicles estacionals que també són un tràmit la mar de natural, i un coneixement necessari? És just el que fa a Ha llegado la primavera (Ediciones Milan, 1991) i aconsegueix un treball molt convincent, pel que té de simple, subtil i poètic… El procediment narratiu és un simple zoom [dibuixa una lupa]. Un zoom endavant i després enrere. Veiem-lo: la primavera arriba, i trobem un vedell blanc al centre de la pàgina; se’ns diu que la neu es fon i descobrim que han aparegut les primeres taques negres al llom del vedell; l’objectiu s’apropa al pelatge de l’animal i distingim els primers brots verds, com si en comptes d’una bèstia fos una parcel·la de terra; a continuació, les primeres flors; i l’herba creix; i s’asseca per la intensitat del sol; arriba la tardor al paisatge; la pàgina següent ens porta les nevades de l’hivern; tot blanc; l’objectiu s’allunya i tornem a distingir el cos del vedell; sí, és el vedell d’abans; la neu es fon i surten les primeres taques negres al llom del vedell, que ha crescut; ha passat prou temps i li han sortit les banyes… Es tanca el cercle natural (¿què si no?) i ve de gust aplaudir, i tornar al principi, per llegir i, de nou, posar en marxa el cicle…

Fins aquí, alguns dels títols de Taro Gomi que encaixen en la categoria de conte infantil il·lustrat.

Ara ve la part més especial. La del dibuixant que vol que dibuixis i donis color. Prepara els plastidecors. No calen gomes d’esborrar perquè no tenim por d’equivocar-nos. Taro Gomi dóna el seu vot de confiança i, de l’edició, se’n responsabilitza Coco Books.

Moltes i moltes pàgines i pocs traços, pocs. Gargots és un llibrot gruixut. Gomi hi ha esbossat el més essencial, amb un llapis irregular, tremolós, que imita l’espontaneïtat atribuïda a la canalla. Esclar que l’il·lustrador esquematitza al màxim la gent, els gatets, o els conills, però no deixa que perdin ni un pèl d’expressivitat: ben mirat, té aquella bona traça, tan japonesa, per transformar quatre línies en una mascota simpàtica que a tots ens semblarà una monada… La finalitat d’aquesta economia visual, no és cap altra que una invitació a la festa del dibuix. Compartir el plaer del dibuix. Els espais buits, i els textos amb un petit suggeriment de tipus pinta-això o dibuixa-allò-altre, engresquen qui sigui que es planta al davant del llibre (ja no podem parlar de lector, simplement) i fan que dediqui una estona a completar les imatges, alterar-les, o bé omplir-les de colors i més gargots. La col·lecció de làmines és llarga i heterogènia. Per a tots els gustos [dibuixa un gelat amb moltes boles]. Si Gomi, en una pàgina, et convida a dibuixar un arc iris sobre un poble; en una altra, les busques d’un rellotge; i més enllà (no oblidis pintar el niu a la copa de l’arbre) vol que tracis personetes assegudes i, com no podia ser de cap altra manera, en una primera plana hi ha un tamboret i a la següent, un vàter…

Germanets d’aquesta mena de quadern d’activitats tan entretingut, són els volums de la sèrie Gargots amb feeling… El plaer de publicar-los, també ha estat de Coco Books. Cada un dels llibres s’associa a un color que suggereix un estat anímic [dibuixa una cara avorrida], i el retrat de la coberta és prou icònic per a que identifiquem els ànims d’immediat. De no ser així, no passa res, perquè aquesta és, precisament, la proposta didàctica de Gomi: divertir-se amb les mans i, de retruc, aprendre a detectar i distingir l’espectre d’emocions humanes, en tots els seus graus. Posar-li nom a les coses és el primer pas per comprendre-les i, en el cas que ens ocupa, posar-li nom i cognoms als temperaments, i posar-li color, ajuda a saber com gestionar-los.

Així que, nens i nenes, a dibuixar.

I si esgotem els fulls dels contes de Taro Gomi [dibuixa un japonès, amb bigoti, que fuma tabac ros] i encara trobem que ens batega amb força la pulsió il·lustradora, podem provar amb el Tattoo Book (2008) del Martí Guixé, i en acabar podem dedicar-nos a gargotejar la taula, i també les parets, les de casa i les del carrer, i finalment, si ens atrevim, inclús, podem llançar-nos a dibuixar al damunt d’un paper en blanc.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

El còmic (també) és per a la canalla – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Dostoievski no és responsable de la següent opinió (el pobre Fiódor tan sols és part de l’exemple; tota la culpa recau en l’idiota capaç d’empipar-nos amb un tòpic com aquest):

«Està molt bé que els nens adoptin l’hàbit de la lectura gràcies als còmics.
Els lectors de còmic d’avui, seran els lectors de Dostoievski de demà».

T’hi has lluït, nen. Descansa mentre critico que aquest prejudici, recurrent i perdonavides, considera el còmic una disciplina menuda (pueril), al costat de la grandesa (adulta) de la novel·lística; insinua que el lector madurarà i acabarà centrant-se en la literatura autèntica i valuosa… Com tantes altres, és una generalització injusta que no sap donar noms, ni cognoms, ni de bon tros arguments, i contribueix a la subestima de tot un mitjà artístic. Sortosament, no evita que molts autors i dibuixants, convençuts de les possibilitats del novè art, entreguin a impremta treballs notables i demostrin, a qui vulgui prestar atenció, que la seva és una opció seriosa i madura. Madura, quan s’escau. D’això es tracta: entendre a qui s’adreça un producte… Perquè els èxits assolits en el camp de la novel·la gràfica i el còmic granadet («còmic adult» sona, exclusivament, a pornografia), no haurien de fer-nos desatendre la necessitat d’un còmic tallat a mida dels més petitons.

Fa quatre anys que la gent de Mamut Còmics aposta per aquesta via. Superguai. La col·lecció és filla de Bang Ediciones (dedicada a traduir, especialment, bande desinée), i s’ha beneficiat des del principi de l’aliança i la il·lusió de dos il·lustradors, Edgardo Carosía i Maxi Luchini, amb dos professionals de l’entramat editorial, Manu Vidal i Stéphane Corbinais. Ja han engruixit el catàleg amb més de deu títols d’autors i motivacions dispars. Cuiden la publicació en català, castellà i francès, d’obres dissenyades per treure-li suc a la capacitat educativa del còmic infantil, i ho fan sense arraconar una de les funcions meritòries del mitjà: entretenir-nos, sols o en companyia d’un adult capaç d’exclamar «oh», «plof», «piu-piu», «catacrac», i tota la col·lecció d’onomatopeies que s’escolten a les pàgines de les historietes que feliçment editen. N’hi ha de tots els colors, així que la millor manera de classificar-les és per edats, segons tres línies de producte:

Mamut 3+
Per als que no saben llegir, encara, però poden interpretar la seqüencialitat de la història tot prescindint del text, gràcies a les composicions clares i les expressions ben definides. Són llibres de tapa dura, resistents, així que els seus lectors potencials els podran grapejar amb el mateix respecte que dedicarien a qualsevol altre joguina… La caca màgica (2009) s’inclou en aquesta categoria estrictament visual. Sergio Mora conjuga l’escatologia (se’ns omple la boca amb la paraula «caca», i recordem d’aquella talpeta famosa de Wolf Erlbruch) amb un onirisme delicat, i així resumeix el cicle vital, ja sabeu, allò de la merda que fertilitza la terra i genera vida i tal… Sí, al protagonista l’emprenya que un pardalet se li cagui al damunt, però sense aquestes cacones, tan rosadetes i fèrtils, ¿com s’abonarien els arbres a sota els quals li encanta fer una bona becaina? O un altre d’aquests còmics eloqüents, sense text, és En Federic. Luchini hi dibuixa una foca, un ós polar i un pingüí, personatges àrtics però somrients que descobreixen com el seu hàbitat blanquíssim, es va omplint de coloraines, a mesura que es diverteixen amb els seus jocs.

Mamut 6+
Per als que comencen a llegir i necessiten diàlegs senzills, escampats en la mínima quantitat de vinyetes: a les aventures estel·lars d’En Cosmorratolí i la bombeta (Fermín Solís, 2008), per exemple, en basten quatre, a cada pàgina, per construir situacions divertides a planetes estrafolaris.

Mamut 9+
Per als que ja són capaços d’endur-se el còmic al seu amagatall i aventurar-s’hi pel seu compte. Amb més vinyetes per pàgina, es guanya riquesa plàstica i complexitat textual, és clar. Aquí s’inclouen les tires còmiques de Tute, que ens encomanen la manera de pensar del seu protagonista, En Batu, un nen inquiet a qui la mare crida pel nom sencer (Bautista!) quan una tarda de joc acaba en malifeta. És fàcil congeniar amb ell. De fet, les sortides d’en Batu (entre l’entusiasme de Mafalda i el fantasieig de Calvin & Hobbes, afegint-hi una mica d’interessantíssima tensió edípica: «¿Mama, si fos de la teva edat et casaries amb mi?») poden captivar-nos (també) als majors d’edat.

Val la pena riure amb Batu i companyia. I val la pena (també) buscar el Mamut a les llibreries i biblioteques. Mamut Còmics per a tots els gustos. ¿Cal dir que tenen web? Segurament no, però tampoc calia dir que els còmics (també) són per a la canalla.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »

Janosch, autor panamenc – LLETRA PER A CAMALEONS – Víctor García Tur

Quan un autor té bigoti, s’ha de dir. Janosch (pseudònim de Horst Eckert) té bigoti.

Sembla que un bigoti frondós, sobretot si aquest es mou cada vegada que el seu propietari somriu, hagi de prometre una personalitat peculiar, impulsada per certa alegria vital i una atracció saníssima per tot allò que la natura fa créixer. Aquesta és, justament, la força (i la pedagogia) dels llibres que Janosch ha escrit i dibuixat per al lector infantil, tot i que amb prou ironia i gràcia per convèncer els grans, també.

Janosch neix el 1931, a la difícil frontera entre Alemanya i Panamà. Fora de l’atles imaginari de l’autor, una frontera germana-panamenca pot semblar una dada sospitosa però, en realitat, és la clau de tota una carrera: reconeguda, entranyable, i fabulosa; l’adjectiu no és gratuït, perquè els títols que Janosch idea i il·lustra (amb un estil simpàtic i pelut), solen protagonitzar-los animalons humanitzats. O animals nenitzats, podríem dir, que obren bé els ulls davant les curiositats que el món els presenta, i no tenen cap mania a l’hora de compartir el llit amb els altres amics animals (com més serem, més a gust dormirem).

El caràcter plàcidament rural, de bona part d’aquestes faules, és comprensible si imaginem Janosch, de ben jove, encadenant una feina mecànica rere una altra, en una ciutat industrial de les (dues) Alemanyes postbèl·liques. És evident que les expectatives vitals de Janosch estaven en altres latituds (actualment viu a les Illes Canàries, terra de plàtans, val a dir); i les seves mans, destinades a tasques més artístiques que el treball amb els telers d’una fàbrica estrepitosa.

Dels primers contes il·lustrats que publica als anys seixanta, ens sobta que, tractant-se d’un autor que arriba de rebot a la literatura infantil (per pura necessitat econòmica, diguem-ho, sumada a la insistència d’un company editor), Janosch exerceixi amb tal dignitat, i tant respecte a la intel·ligència infantil. Oh. Aquí hi ha un autor que vol mostrar la llibertat, i valors com l’amistat i la confiança, o l’aventura i el joc, ¿per què no?

I ara al tema: la raó d’aquestes línies és que l’editorial Kalandraka (de la versió catalana se n’encarrega Hipòtesi, amb la traducció d’Helena García) ha recuperat la que probablement és l’obra més memorable i rodona del senyor del bigoti. Rodona en el doble sentit: el relat d’Oh! Que bonic és Panamà! és oportú, ben resolt, alhora que es correspon amb el viatge circular que emprenen els seus protagonistes. Ens encanta que l’escena de la darrera pàgina sigui clavada a la primera, ¿oi? Això és el que passa. El petit tigre i el petit ós viuen en una arcàdia, natural i senzilla, però un dia, de riu amunt, arriba flotant una caixa de fusta, amb una etiqueta que diu «Panamà» i una evocadora olor de plàtan. Decideixen que Panamà ha de ser el millor racó del món, perquè tot el país deu fer olor de plàtan, i allà (¿qui ho dubta?) tot ha de ser més gran i més bonic. Panamà és la terra dels somnis… S’inicia el periple, per localitzar que han assolit la geografia somiada. El que compta, s’entén, és que la parella protagonista no ha deixat mai de confiar l’un en l’altre, ni de meravellar-se amb tot el que els hi sortia a l’encontre. A més, han fet amics, i han descobert que «bonic i suau pot arribar a ser un sofà de vellut», importantíssim. L’aventura a Panamà valia la pena. Janosch s’hi ha aplicat a fons per a que així sigui. Ha concebut la narració a escala infantil: primer de tot, perquè fa del temps transcorregut un temps subjectiu (potser és una tarda de joc que ocupa de dues hores a tres setmanes; qui sap, jugant se’ns passa el temps volant, els minuts fan l’efecte d’hores); i en segon lloc, perquè el veïnat del petit tigre i el petit ós (l’espai del text) s’eixampla fins cobrar dimensions continentals. Panamà és aquí al costat. I és possible que el petit tigre i el petit ós no hi estiguin d’acord, però algú podria aventurar-se a deduir de la lectura que, sovint, no valorem prou el que tenim, i ens cal fer-nos el Magallanes, cal una volta completa al globus terraqüi, per redescobrir el nostre entorn quotidià; o resoldre que Panamà és arreu.

Anys després de la primera edició (1978), encara podem admirar-nos pel recorregut d’Oh! Que bonic és Panamà!, gràcies al talent feliç i sincer del seu autor, Janosch, que sabia prou bé el que deia L. P. Hartley: que la infantesa (el passat ideal) és un país estranger. Tropical i paradisíac, dirien alguns. Olor de plàtan.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Víctor García Tur

Read Full Post »