Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Jordi Nopca’ Category

1

“L’art és una harmonia paral·lela a la naturalesa. L’artista també, sempre que no hi intervingui deliberadament. No hi ha d’haver més deliberació que el silenci. L’artista ha d’aconseguir que per dintre callin les veus de tots els prejudicis. Ha d’oblidar, crear silenci, i ser un eco perfecte. Llavors el paisatge s’inscriurà en ell”. Aquestes paraules del pintor Paul Cézanne casen, si no a la perfecció, d’una manera força acurada, amb l’oblit i silenci que, paradoxalment, omplen La sonata del clar de lluna, de Iannis Ritsos (1909-1990) monòleg que “una dona gran, vestida de dol” dedica a un jove que l’ha anat a visitar, motivada per la influència malenconiosa de l’astre nocturn, que entra per la finestra de casa seva.

“Deixa’m venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit! / És esplèndida, la lluna, no es veurà / que tinc els cabells blancs. La lluna / torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho / entendries”. La veu lírica, vella i quasi acabada, prova d’omplir la buidor del present (marit mort, casa ruïnosa) amb el record dels anys de conservatori, en què lluïa “davantal blau i coll blanc” i “dues trenes rosses”. La primera persona és creïble: emocionant. El jove s’ha de limitar a escoltar i a adonar-se, paral·lelament, que aquest també podria ser el seu futur. Ella ho ha perdut tot, amb l’excepció dels “versos gloriosos” que ha dedicat “als genolls de Déu”: “Duraran com si els hagués / cisellat en un marbre blanquíssim / més enllà de la meva vida i de la teva, molt més enllà”. Aquesta immortalitat és l’única bona notícia del poema, i alhora la condemna última: el jove també escriu poesia, també envellirà, i l’únic que en quedarà, un cop mort –i si se n’ha sortit prou bé– seran els seus versos.

2

“Torno a deixar la tassa a lloc / i la lluna és un forat al crani del món; no miris a dintre, / té una força magnètica que t’estira. No miris, no mireu, / escolteu això que us dic, cauríeu dintre. Aquell vertigen / tan agradable, lleu. Cauries”. Ella representa la veu de l’experiència, però encara conserva un enjogassament mínim que li permet imaginar com carrega la casa damunt l’esquena o evocar com el domador i el seu “ós feixuc i vell” es passegen pels carrers del veïnat: un mana que balli; l’altre prova de fer-ho, encara que li costi, i somriu “amb els llavis trencats a la moneda xica que li / llancen els nens guapos i ignorants / (guapos justament perquè són ignorants)”.

Gairebé al final, la veu lírica imagina que la cuina és com el fons del mar. Els cassons es transformen en ulls rodons “de peixos improbables”. Els plats “es belluguen lentament com les meduses”. Una safata que s’escapa de les mans cau lentament, sense fer cap soroll. “Em pregunto què diria si algú es trobés a dalt i veiés les bombolles, / ¿potser que algú s’ofega o que un submarinista rastreja el fons?”. Aquesta és, probablement, una de les preguntes importants que es fa Ritsos: ¿cal que ens deixem arrossegar pel drama personal, o és millor que observem de fora la nostra petitesa?

El poema ens recorda, al final, que cal ser llegit com el primer fragment de la sonata de Beethoven. La nostàlgia i la desolació suren, es fan identificables des del principi. Per sota hi corre un batec lluminós, l’esplendidesa dels cossos “torrats de sol”, “l’èxtasi dubtós dels adolescents” reencarnat en aquell que escolta i que encara disposa d’un temps de vida generós.

3

La sonata del clar de lluna ha estat publicada per Adesiara, amb traducció de Joan Casas. Forma part dels disset poemes llargs inclosos a Quarta dimensió (1978), “l’obra mestra de Ritsos”, en paraules del traductor. L’any 2007 en va publicar tres de cop, Ismene, Crisòtemis i Helena (Tres poemes dramàtics, L’Albí); al 2010, El retorn d’Ifigènia (L’Albí). La sonata del clar de lluna parteix de la visita del poeta Dimitris Doukaris a la casa d’una altra poeta, Melissanthi, per expressar-li el condol amb motiu de la mort del seu marit. A l’hora d’acomiadar-se, la dona, que no vol quedar-se sola, li diu que l’acompanyarà fins al cap del carrer. Un cop allà continua caminant amb ell, fins que arriben a casa del jove. Ella gira cua i se’n torna. “El carrer feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la seva silueta vestida de dol es va retallar contra la lluna plena que naixia –escriu Casas–. Això va explicar Doukaris al seu amic [Ritsos], i d’aquí va sorgir, és evident, la imatge seminal, l’impuls d’escriure La sonata del clar de lluna, que va deixar enllestida aquell mateix any [1956]”.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

                                                                         “Je me méprisais que je voulais mourir, / ou vivre des moments forts et exceptionnels; /
Aujourd’hui je m’efforce à en pas trop souffrir, / J’approche de la fin. Je rejoins le réel”
Michel Houellebecq. La poursuite du bonheur (1992)

El camp de batalla

Llegides dues dècades després de ser publicades, les primeres paraules de Rester vivant (Éditions de la Différence, 1991), debut de Michel Houellebecq, sintetitzen l’angoixa i desolació que s’han convertit en dos dels vectors de la seva obra poètica –a la part narrativa hi afegiríem l’observació cada vegada més distanciada de les xacres de la societat occidental contemporània–:  “El món és un patiment desplegat. En el seu origen hi ha un nus de patiment. Tota existència és primer una expansió, després una esclafada. Totes les coses pateixen fins que són”.
El primer opuscle de l’escriptor francès seria seguit ràpidament per un assaig sobre Howard Philips Lovecraft –un dels autors més obsedits amb la descripció de l’horror–, per la primera versió de La búsqueda de la felicidad (1992) i per la novel·la Ampliación del campo de batalla (1994). Houellebecq encara va publicar dos poemaris més: El sentido de la lucha (1996) i Renacimiento (1999). A partir de llavors s’ha concentrat en desenvolupar una de les trajectòries novel·lístiques més sòlides i alhora intrigants: ha passat de la provocació nihilista d’Ampliación del campo de batalla a l’exploració de la sexualitat més crua (Les partícules elementals), el turisme passat de voltes –l’experiència– (Plataforma), la ciència-ficció distòpica (La possibilitat d’una illa) i el retrat quirúrgic del món de l’art, on el creador és tot sovint secundari, o fins i tot eliminable (El mapa i el territori). A Rester vivant, Houellebecq apel·la al patiment inexorable, que vint anys després l’ha arruïnat físicament i mentalment: té 56 anys, però n’aparenta uns quants més, encara que costa precisar quants; és capaç de seguir una conversa, però a un ritme en què l’interlocutor acabarà perdent la paciència, no només per les llargues pauses, els ulls en blanc i la gesticulació lenta –i alhora compulsiva–, sinó sobretot perquè les paraules són carregades d’una desesperança neutra, allunyada, quasi robòtica. Tot això va poder ser comprovat fa uns dies, durant la roda de premsa que l’escriptor va oferir a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la reunió en un sol volum dels quatre llibres de poemes que ha publicat fins ara, Poesía (Anagrama, 2012). El desànim i l’angúnia van ser les dues constants de l’acte, encara que l’editor Jorge Herralde volgués treure-hi ferro acomiadant-se amb un poema ‘divertit’ de Joseph Brodsky: “I sit at my desk; / My life’s grotesque”.
En la poesia de Houellebecq no hi ha lloc per a l’humor. La búsqueda de la felicidad comença amb un poema ambientat en un hipermercat. Després d’ensopegar amb un congelador, el jo líric s’espanta una mica i es posa a plorar. “Barriobajeros embrutecidos de mirada animal / se cruzaban sin prisa junto al agua mineral”, continua. Després de passar pel mostrador dels formatges i de ser interpel·lat per un parell de velles que compren sardines, decideix comprar-se unes sabates. El segon poema del recull construeix un retrat paternal desolador que, en francès, conserva la fúria baudelairiana:

Mon père était un con solitaire et barbare;
Ivre de déception, seul devant la télé,
il ruminait des plans fragiles et très bizarres,
sa grande joie étaint de les voir capoter.

Mi padre era un imbécil bárbaro y solitario;
ebrio de decepción, solo ante el televisor,
rumiaba unos planes frágiles y muy raros,
su mayor alegría era verlos fracasar

(Sin reconciliarse. Traducció d’Altair Díez)

Formalment, a La búsqueda de la felicidad Houellebecq combina l’hendecasíl·lab i l’octosíl·lab amb algun experiment en vers lliure: “Pourquoi ne pouvons-nous jamais / Jamais / Être aimés?” (“¿Por qué no podemos nunca / Nunca / Ser amados?”). Autodestructiu i devastador com els altres llibres que integren l’obra poètica publicada per Anagrama, La búsqueda de la felicidad és probablement la peça més rodona i efectiva de la producció en vers de l’autor. També la que mostra més clarament l’homenatge cap a l’harmonia formal d’Apollinaire, la provocació ben estructurada de Rimbaud i Baudelaire i, en menor mesura, l’abstracció evanescent d’Stéphane Mallarmé.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

“Escriu sobre la vida / sobre un dia normal, / sobre el desig d’ordre”. Aquests tres versos de Carta d’un lector –poema de Terra del foc (Quaderns Crema, 2004)– sintetitzen una de les màximes aspiracions de la poesia d’Adam Zagajewski: l’observació del que passa a prop seu, tenint en compte que aquesta proximitat tot sovint parteix del seu interior (un fragment del passat que s’aferra al present). El desig d’endreçar records, anhels i neguits no és una tasca fàcil ni assumible per al poeta nascut a Lvov l’any 1945 i del qual Acantilado ha publicat recentment el seu últim llibre, Mano invisible. En un dels poemes centrals del llibre, Zagajewski admet que escriure poesia “és un duel sense guanyador”: un dels adversaris és l’ombra, “sòlida com una serralada vista per una papallona”; l’altre són “els breus moments de claredat, d’imatges i de pensaments”, que el poeta compara amb “la resplendor d’un llumí aquella nit, quan en el dolor neix l’hivern ”. Escribir poemas combina imatges de foscor i d’epifania lluminosa: hi ha “l’aflicció de saber que tot desapareix” i tot seguit “l’esperança que res mori”; el vaixell que s’enfonsa i que, després d’enviar un senyal, se salva. La temperatura emotiva del text és suau, de capvespre de setembre, i probablement viscut en una ciutat estrangera.

Publicat l’any 2009 en polonès, arriba en castellà en traducció de Xavier Farré Vidal, que s’ha encarregat de la resta d’obra lírica de l’autor. El llibre arrenca a Cracòvia, amb Nuevo hotel. Un migdia de febrer a la plaça Na Groblach, Zagajewski fa memòria sobre els seus tiets, a qui visitava per obligació. Les seves cares li recorden “una llibreria de vell buida”. La veu de l’autor és, en bona part dels poemes, continguda, però conserva una curiositat quasi ingènua: observa els jardins de Luxemburg de París, el barri de Kazimierz de Cracòvia, torna constantment a “la bella Garona” i fins i tot es fa un autorretrat volant en avió. “Encogido como un embrión, / embutido en el estrecho asiento, / intento recordar el olor / de la hierba recién segada, / cuando las carretas de madera bajan / en agosto de los prados de montaña, / patinan en los caminos rurales / y el carretero grita, como siempre / gritan los hombres en momentos de pánico”, comença el poema, que porta per acotació que el seient on ha estat escrit era de classe turista.

La memòria, precisa i deformada fins al punt just –intuïm– li permet reconstruir els espais de la infantesa i revisitar-ne la buidor contemporània: “Allí, donde seguramente se concibió / tu vida, tartamudea un televisor ajeno” (Casa familiar). Quan apel·la a contextos menys íntims segueix mostrant-se encertat: la “neu, gebre i boira” del món post comunista descrit a Muro és una manera delicada de fer palès el desengany cap a un present incert; aconsegueix que Un gran poeta nos deja, homenatge a Czeslaw Milosz, sigui un bon contrast als poemes del premi Nobel de Literatura gràcies a les referències a l’activitat nocturna (“pronto abrirán las discotecas, / se abrirá la indiferencia”) i a la recerca tossuda –i impossible– de la veritat per part d’una noia bonica a la biblioteca (“En la biblioteca una chica guapa / busca en vano un poema que / le diga la verdad de todo”). Llibre rere llibre, Zagajewski ha aconseguit endreçar uns quants moments, potser quotidians, però carregats de vida. La serenor de la seva poesia només s’engruna en aquells poemes que fan referència a la pèrdua de la memòria del seu pare. En l’últim d’ells, ja no el reconeix: “dormita / como si ya nos hubiera dejado”. Amb tot, de tant en tant encara hi ha petits moments en què al fill li sembla reconèixer “la seva autèntica cara”. Conscient que tota poesia desapareixerà, Zagajewski s’esforça per anar-ne recollint bocins. Diu que li queda poc temps. Esperem que s’equivoqui.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

Goliàrdics, melangiosos i torturats

“Vaig travessar el paradís en un somni / i em van donar una flor. / La flor era allí quan em vaig despertar, / a sobre els llençols. Era bellíssima. / L’hi vaig ensenyar a ma mare / que vivia tancada al cor d’una carxofera, /filant-se la seda dels ulls, treballant-la / en uns meravellosos sudaris de mil colors. / He estat al paradís, mare –li vaig dir. / I ella es va treure de la butxaca / una flor seca, igual, idèntica. / Vaig saber aleshores / que no n’hi havia prou / d’haver estat al paradís”. Aquest és el primer poema de La flor invisible, llibre que ha estat recompensat amb l’últim Premi Alfons el Magnànim València de Poesia. El text mostra una de les claus temàtiques de l’obra de Dolors Miquel: després d’il·lusionar-se sempre arriba la clatellada. Entusiastes i marcats per un profund escepticisme –que tot sovint deriva cap a la devastació anímica–, els poemes de La flor invisible engrandeixen un llegat líric que ha anat prenent visibilitat al llarg de l’última dècada: Aioç va merèixer el premi Ciutat de Barcelona (2005), i Missa pagesa el premi Gabriel Ferrater (2006).

Després d’això, Miquel ha incrementat l’activitat editorial: el 2009 apareixia Musot a Pagès editors, i un any després l’impressionant poema narratiu La dona que mirava la tele (Empúries), pocs mesos després que fos publicada l’antologia de poesia medieval catalana, Cap home és visible (Edicions 62). El llibre adaptava al català modern textos de grans noms com Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Jordi de Sant Jordi però també de poetes menys canònics, cas de Pere Alamany, el capellà de Bolquera, Arnau d’Erill i Jaume d’Escrivà, i va permetre que Miquel descobrís la triple vessant del tarannà català: La goliàrdica –la més estripada–, la melangiosa i la visió torturada davant el misteri de la vida”.

Si bé l’empremta contundent de la Dolors Miquel de Missa pagesa i de Haikús del camioner (Empúries, 1999) continua tenint una presència notable a l’últim llibre de l’autora lleidatana, el “misteri de la vida” i la visió “melangiosa” hi tenen un protagonisme no precisament anecdòtic: “M’han vingut a saludar els fantasmes de les roses petites. / S’han emparrat per un bocí de cel i s’han tornat paret, balcó / i barana. / Sota elles, la gossa del temps devorava els seus cadells / novament, amb aquella entranyable tristesa del botxí que / sent vida i mort dins la boca” (Diana satúrnida). Miquel defuig les paraules d’impacte per encarar el lector amb visions tel·lúriques expressades amb un capteniment inusual. La flor invisible és un llibre carregat de versos diàfans i magnètics, tocats, de tant en tant, per una captivadora espiritualitat: “Allò que l’ànima demana / el cel ho reconeix / i ho dóna. / Però és massa petita la carcassa de l’home, / però no hi cap en el cor / el diluvi dels astres” (L’abraçada).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

 

Read Full Post »

“Sixteen men on a deadman’s chest / And I’ve been drinking from a broken cup / Two pairs of pants and a mohair vest / I’m full of bourbon; I can’t stand up”.

 TOM WAITS. Jockey full of bourbon

 

“No sóc pas dels vostres”

Escafarlata d’Empordà. Paria d’un pària (Edicions Sidillà, 2012) és un llibre que reclama una exercici d’exègesi generós –potser interminable–: ja s’intueix a partir del títol, que combina el tabac esfilagarsat (l’escafarlata), l’esperit gregari de la congregació (la paria) i l’autodefinició com a “desarrelat voluntari” o “desterrat voluntariós” (el pària) per part del seu autor, Adrià Pujol Cruells. Nascut a Begur, Pujol viu a Barcelona des de fa anys, on combina l’activitat editorial a Pol·len Edicions amb l’escriptura de llibres tan poc ortodoxos com Biografia no autoritzada de Joseph Pujol, el Petòman (CCG Edicions), on repassa les peripècies del cèlebre catalanomarsellès que es va guanyar la vida amb les habilitats sonores de l’esfínter.

A Escafarlata d’Empordà s’endinsa en el terreny autobiogràfic a partir d’una col·lecció generosa de proses curtes –on el llenguatge hi és treballat amb voluntat lírica– i un reguitzell de poemes de flaire popular. “Baixa la riera a borbolls / i de cop escupo el fonoll / resant que per mor dels arpegis / secs del cruixim / del meu atxim / no em vegis”, trobem enmig de Goja de les Gavarres amb becaina gruixuda. Una mica abans, Pujol entona la Cantarella del pollastre amb escamarlans, que cal ser recitada “sardanívolament” a petició de l’autor: “Sóc el boig / que desfà / el farroig / fill del mar / i l’estoig / del teu far / és ben roig. // Trec el vel, / ja tinc fam / grat del fel / d’aviram, / i ton tel / surt de l’ham: / setè cel!”. A La temporada de mal endreç apel·la a la ciutat de la infància de Fernando Pessoa, “paorosament perduda”, per fer referència a un entorn on l’excés d’ànimes festives impedeix que la son venci al neguit: “És perenne / la riuada / i és insomne / la gentada. // Pop i còctels / vol la xusma / que és als hòstels / amb acusma”. Pujol no s’està de recordar al lector que acusma, paraula d’origen grec, defineix “un conjunt d’al·lucinacions auditives produïdes, en part, per l’abundància de xivarri”.

Bona part de les proses ajuden a construir guia escabellada a la geografia física i humana de l’Empordà que ha conegut Adrià Pujol. “Gaire res no les agrega, a les dones baixempordaneses, a diferència dels homes, que tots alimenten un alcalde en miniatura al cervell –trobem a Un estudi comparatiu–. Elles són intransferibles, marca de fàbrica de cada fàbrica, geloses de cada vila. Traginen la rúbrica de l’ultralocalisme, i són les sacerdotesses del tantsemendonisme que ultrapassen el domini del safareig primordial, sempre situades de popa vers la plaça del poble del costat. Elles esmercen tota la seva energia en la rumorologia de radi curt”. A Pintada jeroglífica es pregunta per l’origen d’una pintada que hi ha en un pilar d’un pont que travessa el riu Daró a l’alçada de cruïlles. El gargot combina la crítica amb una dosi potent d’originalitat: “Google, llúdriga pudenta”.

Al prefaci del llibre, primer títol de la col·lecció l’Illa Roja d’Edicions Sidillà, Pujol admet que el llibre no té “ordre ni concert motrius –en aparença”. “La teca és aleatòria, és un tast, una vasta tipologia de menjucs”, afegeix unes línies més endavant. Un dels poemes –Baladeta de l’insubmís–, és un cant a favor del “verd de joglar” que comença: “No sóc pas dels vostres”. Si continua pel camí d’aquesta Escafarlata d’Empordà amb la segona part promesa, “dedicada a la Barcelona canalla i creient”, no podrem fer altra cosa que seguir “sent dels seus”: potser els plats que ens serveix poden ser una mica massa salats –o de vegades abusin del pebre–, però acaben sent digerits sense cap efecte secundari negatiu ni sorollós.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

 

Read Full Post »

“Callo, però no callo; i si no callo és que no callo; i tampoc no callo quan callo. Callo i no callo alhora, doncs”

‘Escalaborns’

Carles Hac Mor: Lleida-Bolonya, 1940

“Caos i desordre en la llengua com en la vida. Mor el sentit de la realitat. Són ja inútils els policia de l’idioma i la policia del sentit, ridícules les tietes del sentit”. Jordi Marrugat dedica un pròleg fascinant al primer volum de les ‘Obres Completes’ de Carles Hac Mor. Fa una mica més de dos anys, ‘La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i L’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució’ (Arola, 2009) suposava un pas de gegant en la descodificació –i recodificació– del corpus hacmorià: creador polimòrfic, relliscós, contradictori, generós i antigenèric, per primera vegada en molt de temps llibres com ‘Tu’m és no m’s’ (Tecstual, 1977), plaquettes com ‘Si la lluna és un gorg, jo sóc a dimarts’ (Epsilon, 1978) i volums singulars com ‘Anar i tornar’ (1979), amb imatges d’Eugènia Balcells, poden tornar a ser palpats, llegits, estripats i refets. “Ara que dos i dos ja no seran quatre / i que el senderi us farà figa, / hi albirareu, trepa de lletruts, / un ésser humà en procés d’esdevenir ca, el poeta”, comença el poema que inaugurava el primer títol de Jardins de Samarcanda l’any 1992, ‘S’ha rebentat l’hospici’. “Contra el ‘retorn a l’ordre’ en què havien desembocat les primeres avantguardes, Hac Mor, doncs, dreçava un irònic ‘automatisme rabiüt’ que desordenava el món dels signes, la realitat humana, tant com parodiava el surrealista dogmàtic. I reclamava el ‘retorn al desordre’ en una civilització que havia superat tots els límits en la imposició de normes, cadenes, lleis, constriccions”, escriu Marrugat al pròleg del volum, editat per Pagès.

“Mira de comprendre més del que et dic. Amb això et vull dir que et demano ajuda!”, exclama el narrador d’‘Escalaborns’ (1977), poc després de fer saber al lector que “per sort, a les batalles estètiques que provoquen els artistes amb les seves obres no és pas la força muscular la que decideix” i una mica abans d’explicar que “van dient, capciosament, que volien assetjar el castell”, acció que no van culminar perquè “ben aviat es van fer un embolic, i que de seguida van agafar un camí equivocat”. El narrador dóna el seu punt de vista: “Però tot això no és cert”.

Hac Mor calla i no calla alhora, confirma i desmenteix, ataca i para cops amb un escut fet de materials que encara han acabat de ser catalogats. Ho fa alhora, al mateix temps. I, a sobre, tot sovint amb sentit(s) de l’humor ­–que no existeix(en) i, tanmateix, una mica sí–: “ni una miqueteta de record / ni un pelet de coherència / ni un senyalet de parrac / ni una punteta de veu / ni un esquitx de lògica” (‘S’intitula títol’). Paral·lelament a la publicació d’‘Obra completa punt u’ –que arriba fins a l’òpera en un acte escrita amb Benet Rossell, ‘La donzellota…’ (L’avioneta, 1992)– Hac Mor acaba d’afegir un nou títol a la seva bibliografia, ‘Sí fa que sí’ (Lleonard Muntaner, 2011), que comença amb un ‘poema sonda’: “Faré tard a casa, / benvolguda senyora, / encara avui / puntual com sempre, amb la sua lletra de paper tan fi, / la deducció correcta / m’és impossible”. Mai abans una sonda havia pres una forma tan lúdica: els dualismes tardança-puntualitat, deducció-impossibilitat precedeixen la gran irreverència final (i, tanmateix, respectuosa) d’escriure “preneu la intestina / i rentau-la tantes voltes / fins a quan no serà ben neta / i haurà perdut almanco / una part de l’odor característica”.

Al segon poema, Hac Mor posa a ratlla la temporalitat a través d’un text de caire parabòlic. “Tot s’esdevé ara i aquí i eternament”, conclou després de fer referència a la lectura d’alguns passatges de Baruc, de Sofonies i d’Elies –entre d’altres–: “llegir actualment aquestes apocalipsis, ensumar-les o mastegar-les, i a més a més reescriure-les a la babalà, o copiar-les, i transformar-les, ve a suposar fer la predicció d’un esdevenidor que ja s’ha esdevingut en la imaginació del judaisme i del cristianisme i que ha estat paladejat per l’escepticisme dels qui pensen que allò que l’ull no ha vist mai, ni l’orella no ha sentit, ni ha entrat mai en el cor d’un mortal, el Creador ho havia preparat per als qui hi creien, i hi creuen, en Ell i en els seus anuncis”.

El centenar llarg de textos que integren ‘Sí fa que sí’ converteixen el poemari en la més gran de les festes i en el funeral més trist, en un dia de sol i en un grapat de núvols carregats de pluja i altres flatulències, en un somni i en una bufetada de realitat. Carles Hac Mor, que calla i no calla alhora, va néixer a Lleida i a Bolonya –al mateix temps– l’any 1940.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

                                                                                                                                                                                              “No us cal pas anar-hi armat ni dir paraules vilanes”
J.V.Foix

                                                                                                                                                                                                               “També als poetes els és permès de mentir”
Plini el Jove

 

Un matí de finals de gener em vaig encaminar cap a la Fundació J.V. Foix, carregat de preguntes i amb el farcell ple de llibres. Després de baixar a l’estació correcta, a punt de creuar una carretera per on passaven cotxes a tota velocitat, em va tocar reconèixer que no sabia si pujar o baixar, si endinsar-me o allunyar-me: m’havia desorientat. El temps corria –l’hora de la cita s’acostava com una amenaça– i vaig considerar oportú visitar un bar i fer la pregunta de rigor. “Com s’arriba, a la Fundació J.V. Foix?”, vaig demanar a un cambrer que emplaçava panets en una safata metàl•lica. “La fundación qué?”, va replicar: el neguit li corria per les venes i li fugia pels ulls, lleugerament estràbics. Vaig repetir el nom, que encara va accentuar més la cara de pomes agres del meu interlocutor. Un client que seia amb el Diari Únic obert damunt la taula es va aixecar de la cadira i, després de fer un parell de passes cap a la barra, em va fer saber que potser em podia donar alguna indicació. “Vostè busca aquella fundació per a discapacitats, oi?”, va dir-me. “No ben bé”, vaig aventurar, tímid, abans de donar una resposta més definitiva: “No hi té res a veure. Foix era… un poeta”. Vaig sortir del bar, decidir a fer una visita brevíssima a la farmàcia que hi quedava al costat. Després de pronunciar el motiu que m’havia portat fins allà –i rebre una resposta negativa per part de la dependenta– vaig descobrir una monja nonagenària rere la prestatgeria de xampús i cremes facials. “Aquest Foix que busca és viu o mort?”, es va interessar. Em vaig veure obligat a escollir la segona opció. “Llavors no el conec. Passi-ho bé”, va concloure ella.
Perdut i, ara sí, fent tard, vaig optar per seguir carrer amunt.
Després de resseguir un revolt important em vaig decidir a provar sort en una residència d’àvies –així ho especificava el rètol d’entrada–. La recepcionista em va atendre amb rapidesa i efectivitat: “Ha de seguir pujant, per arribar-hi. Hi serà en un parell de minuts”. Li vaig donar les gràcies al mateix temps que treia un mocador de paper i m’eixugava les quatre gotes de suor que em ballaven pel front. Mentre creuava el jardí d’entrada per tornar al carrer, una de les residents em va saludar amb tant d’èmfasi que li va caure la part superior de la dentadura. No vaig ser capaç de marxar sense donar-li un cop de mà, localitzant l’objecte perdut enmig dels esbarzers que l’anciana tenia just al davant mentre executava la salutació.
Amb el tràngol superat vaig seguir caminant, conscient que les lectures foixianes dels últims dies m’havien jugat una mala passada.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca

Read Full Post »

Older Posts »