Oliver Tate podria ser la versió friki de Haulden Cauldfield, icona de la rebel·lia juvenil i protagonista de la novel·la El vigilant en el camp de sègol (J.D. Salinger, 1951). Els dos nois tenen assumit que desencaixen profundament en l’estat estrany, sortosament transitori, que és l’adolescència; Haulden, però, sent aversió i patetisme pel que el rodeja i fuig, mentre que és Tate qui provoca aquests sentiments al seu voltant. Això el porta a refugiar-se en un univers personalíssim, on tot gira al voltant de dos propòsits: Jordana (l’amor primerenc amb les múltiples facetes) i evitar que la seva família pateixi els estralls del divorci.
La pel·lícula segueix l’estructura de capítols i epíleg, ningú vol amagar que Submarine (Richard Ayoade, 2010) beu directament del llibre de Joe Dunthorne (2011).
Cincuanta anys són els que separen les dues obres literàries, que també es veuen distanciades per la mala llet d’un personatge i la tendresa de l’altre, però que de fons comparteixen l’estupor en abandonar la seguretat de la infantesa. Això, i una ironia molt fina sobre la hipocresia dels adults, les frustracions i la necessitat d’una mirada innocent i idealista. Còmic sí, però amb una amargor camuflada que farà sospirar a qualsevol adult, que això no és una història per a sinó de teens.
Per emmarcar aquestes aventures s’ha apostat clarament pel toc indie/british tant en voga: en els estilismes (els abrics, les polaroids), el llenguatge personal (la felicitat de l’enamorament acoblada en una sub-pel·lícula de Super 8, l’element foc) i la BSO gairebé tota a càrrec del líder dels Artic Monkeys, Alex Turner, i la seva guitarra commovedora. Modernitat en tota regla, no és qüestionable. Però amb un concepte tan potent, qui pot oposar-s’hi?
Extret de la revista El Capicua, de la secció de cine del número amb data del 19/12/2012.
Llibreria Proa Espais 