Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Lluís Llort’ Category

Anem per odre i primer parlarem dels jugadors de casa. La col·lecció crims.cat, d’Alrevès edicions, presenta el quart títol: Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga, traduït per Pau Vidal. Un poblet de la Sardenya, Nuraiò, és d’aquells en què mai passa res i l’avorriment domina els habitants, però (com deia aquell, “tot el que hi ha abans del però no val una merda”), un dia apareix assassinada la jove professora. El carabiniere Martino Crissanti remenarà entre una xarxa de personatges carregats de rancúnies, passions amagades, interessos… i tot sota una persistent pluja negra. Aquí ho deixo.

Àlex Martín, director de la col·lecció, ja anuncia a la solapa els pròxims dos títols. El primer serà Lluny d’aquí, de Jaume Benavente, poeta, dramaturg i narrador, prou reconegut i premiat, però sobretot novel·lista i viatger que el 2010 ja va fer una incursió en la novel·la policíaca amb El quadern de Nicolaas Kleen.

La segona novetat serà El país dels crepuscles, de Sebastià Bennassar (les enes i les esses del cognom poseu-les com us vingui de gust, perquè ja he vist escrites totes les combinacions –fins al punt que a la seva entrada a la Viquipèdia, surt en tres modalitats diferents!– i, preu per preu, li poso dobles totes dues), un poeta, narrador, novel·lista, assagista i periodista del qual ja he escrit aquí en altres ocasions i que em va recomanar el tercer títol d’aquesta col·lecció, Crònica dels bon trinxeraires, de Mário Zambujal, potser perquè té lloc a Lisboa, on ara hi viu en Tià. Certament, una bona novel·la en què l’interès el té i el manté la descripció dels personatges d’una banda de lladres, que ocupa el 90% de l’obra, perquè el robatori i la resolució, tot i estar bé, serveixen per tancar una obra purament de personatges.

I ara canvio d’idioma i us comento tres novel·les publicades en castellà; una original (bé, en argentí) i les altres dues traduïdes de l’anglès (un britànic i l’altre nord-americà).

Fins ara no havia tingut l’oportunitat de llegir Claudia Piñeiro (Buenos Aires, 1960), autora de Las viudas de los jueves. Alfaguara ha publicat Betibú i m’ha agradat molt perquè, com m’està passant darrerament, prefereixo uns personatges ben construïts, personals, que t’agafin de la mà i et portin on sigui (no t’importa, vas amb ells i et sents còmode) que no pas una trama criminal molt, no sé, original, per posar algun adjectiu. Piñeiro fa això, es mou en llocs comuns però aconsegueix fugir del tòpic donant volum i passat i sentiments als personatges. Jaime Brena, el periodista veterà, arraconat a la redacció per un director inepte, un home de carrer, amb contactes i bona psicologia, poc amant de les noves tecnologies. Un jove periodista, inexpert, que es mou a base de google, facebook, twitter, però que encara ha de madurar… I Nurit Iscar, l’autora de best-seller madura que ha passat per moments millors, tant personals com pel que fa a l’èxit comercial. I cal afegir les amigues d’ella. El director del diari. Els dolents…

Piñeiro mostra molt bé, sense paròdia ni caricatura innecessària, el canvi que s’està produint a la premsa internacional, entre el paper i els webs. Confronta però no jutja, o no de manera absoluta. Es nota que coneix la professió de periodista.

Estilísticament afegeix la dificultat de l’estil indirecte: tot són llargs paràgrafs en què hi entra diàlegs, acotacions, descripcions. Ho fa de manera impecable (la prova del cotó evident és que en cap moment et perds). Personalment m’agrada més marcar els diàlegs amb guions, em relaxa la lectura.

El cas, un presumpte suïcidi en una urbanització de luxe, és el que és, té prou gràcia, tot i que no agafa volada fins passada mitja novel·la (té 345 pàgines). Piñeiro juga amb capses xineses i tot funciona prou. El millor són els personatges, vells coneguts amb coses noves per explicar. I la manera de narrar, amb aquell registre argentí que, almenys a mi, em resulta simpàtic, melòdic, ric.

També és interessant saber que existeixen barris com en el que es desenvolupa la trama, tan hermètics, tot i que la seguretat es pugui posar en entredit. I l’ombra de la dictadura, que pertoca per generació a tots els personatges. El final és molt rodonet, potser perquè no calia dramatitzar-lo, amb totes les peces a lloc i cap fil penjant.

Una bona novel·la que va molt més enllà de cap gènere específic, aporta molt més gràcies a la humanitat dels personatges.

Els joves editors de La Principal de los Libros han presentat la segona novel·la de Rosamund Lupton, Después. L’autora ja va assolir l’èxit amb la seva primera novel·la, Hermana (un milió i mig d’exemplars, només al Regne Unit),que ja vaig comentar. Amb aquest nou text (de 445 pàgines i traduït per Claudia Casanova) la londinenca Rosamund Lupton (1964) aprofita l’embranzida de l’anterior obra i ja s’ha traduït a 22 llengües, ha venut 200.000 exemplars en pocs mesos i compta amb desenes d’elogis públics.

Perquè la novel·la ens funcioni li hem de fer una concessió: entrar en el joc de creure’ns l’estat extracorpori de la protagonista que ens narra la història, acceptar que pot veure tot el que envolta al seu cos, en estat de coma, en un hospital. A més, acompanyada de la filla adolescent (post, de fet), que també lluita entre la vida i la mort.

Grace, una mare de família amb dos fills (com Lupton), rescata la seva filla (que fa suplències de mestra) d’un incendi a l’escola on el fill petit encara hi estudia. Mare i filla són vives, però en estat molt greu. A l’hospital, on s’ambienta gairebé tota l’obra, hi desfilen el marit, una cunyada policia, una amiga, la mare de Grace… La protagonista acaba comprenent que l’incendi va ser provocat i, a més, que pretenien eliminar la filla. I aquí ho deixo.

El ritme és constant però molt pausat, l’estil una mica més previsible i la trama no provoca la mena d’addicció de Hermana, fins i tot pot resultar una mica reiterativa. El que sí que torna a jugar bé Lupton és la psicologia dels personatges i, en concret, els sentiments maternals, més enfortits encara des de la mena de llimbs en què es mou, en que pot veure-ho i escoltar-ho tot, però no pot tocar la seva estimada família. Que no els pugui tocat no vol dir que no els pugui ajudar. I és que de mare només n’hi ha una i la Grace és de les millors.

És recomanable per als lectors que no busquin trames trepidants i per als que no els molestin l’abús de cursives de subratllat, tan comú entre els anglosaxons i, en general, tan innecessàries. No cal que digui que a mi em molesten molt. J

I finalment quatre ratlles sobre Los reyes de lo cool, de Don Winslow, traduït per Óscar Palmer i publicat per Mondadori a la col·lecció Roja & Negra (que treuen novetats a una velocitat que no es pot assumir com a lector!; això sí, la mitjana de qualitat és alta). Winslow (Nova York, 1953) ja em va agradar molt a Muerte y vida de Bobby Z i amb aquesta confirmo que és un d’aquells escriptors amb un estil sec, fort, àgil, amb pinzellades imaginatives, que m’agraden expliquin el que expliquin.

Los reyes de lo cool és la precuela de Salvajes, que Oliver Stone ha dut al cinema. Winslow ens explica l’origen dels tres protagonistes d’aquella: Ben, Chon i O (Ophelia), sabrem qui són els seus pares i a quins negocis perillosos es dedicaven en la Califòrnia dels anys 70, 80 i 90. L’autor alterna el present en què els dos nois crien i venen marihuana de gran qualitat (bé, Chon ho fa entre missió i missió a l’Iraq) i la joveníssima O es baralla amb la seva mare (un vividora obsessionada en ella mateixa) amb etapes del passat en què sabrem com funcionava el món de la droga en l’època dels hippies i posteriorment el canvi de rumb amb la cocaïna. Això en 306 fragments (alguns d’una sola frase), amb els bons diàlegs (com solen fer-los els nord-americans que han estat amamantats amb sèries de TV), ritme trepidant i alguns invents formals (fragments que simulen un guió cinematogràfic, puntuació alterada, moviments de frases per la pàgina…) no sempre justificats ni efectius, però que, en tot cas, no fan gaire nosa.

Winslow i Lupton són com les dues cares d’una moneda; tots dos són bons, però no tenen res a veure. Els fans de l’una difícilment ho seran de l’altre. En tot cas els podeu tastar (si no ho heu fet ja) i que tingueu una bona lectura!

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Anuncis

Read Full Post »

M’agraden els gats negres i passar per sota d’escales de mà i abocar sal damunt la taula i obrir paraigües dins de casa i el número 13. I aquest és el meu blog número 13. Ma mare sempre ha estat defensora d’aquesta xifra perquè és el dia en què va néixer. El motorista Ángel Nieto sempre li ha mostrat fòbia, fins al punt d’anomenar-la “doce más uno” amb una insistència molt més enllà de la broma i, vés per on, 13 són els títols mundials que té. La superstició és una branca de la religió, de l’àmbit humà de les creences i, com a tal, té el poder que li vulguem atorgar. I per als que hi creuen sol ser un poder elevat, com veiem en la darrera novel·la de Fred Vargas.

Una llibreria barcelonina (per tant, competència d’aquesta; disculpeu jefes!) especialitzada en gènere negre i policíac s’ha tret de la màniga un premi en què alguns amics amb dret a vot decideixen quina és la millor novel·la de l’any passat, en castellà (les 10 finalistes eren traduccions) o català (5 de les 10 finalistes eren escrites en català). La guanyadora va ser L’Exèrcit furiós, un nou lliurament de la sèrie de Fred Vargas protagonitzada per l’entranyable comissari Adamsberg. Ha estat publicada per Amsterdam amb traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.

En aquest cas, Vargas ens ofereix una història llarga (400 pàgines) mantenint la seva elasticitat i llibertat pel que fa a l’extensió del que escriu. I ho celebro, perquè les històries demanen una llargada concreta i ella això ho respecta al marge d’exigències editorials. Us heu fixat que sovint els best seller solen ser voluminosos? És com una norma no escrita, que un best seller de 180 pàgines no pot ser-ho. I, per mi pitjor, alguns autors apliquen la norma contraria que (erròniament) se’n desprèn, com si escriure una novel·la de 500 pàgines ja és en si mateix un mèrit. Això fa que, massa sovint, hi ha novel·les amb una llargada excessiva, no pel número de pàgines, perquè una obra de 400, com en el cas de la Vargas, se’ns pot fer curta, si no en el sentit d’allargassades amb elements que no aporten res, palla.

Adamsberg es troba davant tres casos de diferents nivells: l’assassinat d’un poderós aristòcrata que ha estat cremat a París dins del seu Mercedes, el suïcidi d’un caçador en un poblet de Normandia i la tortura a un colom, que apareix amb les potes lligades. Amb l’habilitat habitual i la mestria pel que fa als retrats psicològics, Fred Vargas trasllada bona part de la trama al poblet normand i fa moure entre uns vilatans ben suculents Adamsberg i els seus homes; perdó, i dona, que si l’agent Violette Retancourt sap que no la cito farà un nus amb les meves extremitats (tot sigui dit, en aquest obra surt ben poc, té més protagonisme en Danglard). Segons la superstició local, un exèrcit furiós comandat per una força del mal anomenat Hellequin passa de tant en tant i des de fa segles pel camí Bonneval (una ruta rural) i mata, o sentencia, quatre habitants del poble per culpa de les seves faltes. Els personatges destacats són el cap de la policia local, un home ridícul que viu de la glòria dels seus avantpassats, el vell ric que domina el poble (connectat amb el cremat a París, Adamsberg sospita que a mans dels seus dos fills, tot i que oficialment acusen a un jove antisistema) una anciana de bona memòria i una família formada per una mare i quatre fills (tres nois i una noia) molt i molt peculiars: bojos per als veïns, excèntrics amb traumes infantils per a l’autora. Cal afegir que el comissari té l’oportunitat de continuar la relació amb Zerk, un fill de vint anys que ha descobert fa poc que tenia. Una obra molt recomanable que barreja el format clàssic amb, insisteixo, la bona mà amb la creació psicològica dels personatges.

            No passa el mateix amb una obra també recent, Mientras duermes (Plaza & Janés), debut de l’italià Alberto Marini que viu a Barcelona des del 1999. Si us sona el títol potser és perquè ha estat la darrera pel·lícula de Jaume Balagueró. Marini (que ha estat productor executiu de Balagueró en altres ocasions, no és estrany, doncs, que el director català s’interessés per la història i fins i tot hagi signat el pròleg) ens ofereix la història d’un porter de trenta anys que treballa en un edifici de l’Upper East Side de Nova York (al film la trama es trasllada a Barcelona i no a una zona tan rica) i que està obsessionat per una veïna, per fer el mal al pròxim com a sistema d’aconseguir felicitat pròpia i amb el suïcidi: cada matinada, des de dalt del terrat, posa en una balança imaginària els motius que té per morir o per continuar viu. Tot i que el plantejament és atractiu i l’inici funciona molt bé, abans de la meitat ja resulta reiterativa i la psicologia dels personatges grinyola en alguns fragments. Tenint en compte que és una primera novel·la, però, no està gens malament. Li caldria retallar algunes pàgines i polir una mica l’estil, molt correcte però massa funcional, o poc personal, i corregir petits i esporàdics errors, com ara un bisturí clavat en el coll d’un personatge que de cop passa a ser un ganivet de cuina… Tenir present el bon actor que és Luis Tosar, que protagonitza la pel·li, no ajuda a la lectura, perquè el porter de Marini és més subtil.

La carambola, en el billar de tres boles, és tocar amb una bola les altres dues. Dues són de color blanc i la tercera pot ser vermella o groga, depenent del fabricant, perquè no afecta al joc. Doncs bé, la carambola que us proposo és entre tres obres molt diferents. Si la de Vargas podria ser la bola blanca i la de Marini la groga, La ley de las balas, de Charlie Huston, és claríssimament la vermella. Publicada per Random House Mondadori dins la col·lecció Roja & Negra, amb traducció de Sílvia Pons, la novel·la d’aquest exbarman està carregada de violència explícita. Els protagonistes principals són quatre nois, tres tot just adolescents i el quart, germà petit d’un d’ells, encara un nen, que viuen damunt les seves bicis (i amb els seus vicis adults) en un suburbi d’una localitat californiana. Un fa col·lecció de samarretes de concerts, el seu germà petit té un quocient intel·lectual molt alt, un altre pateix migranyes que el tornen violent i el quart és un punk mexicà. Per recuperar una bicicleta que els han pres entren a la casa d’uns hispans i d’allà s’enduen joies robades i mig quilo de drogues sintètiques. Uns pares amb passats conflictius entren en joc, enriquint la trama. És com Verano azul, però amb molta mala bava i, en ser una novel·la independent, vull dir que no forma part d’una sèrie, no saps si al final els quatre se’n sortiran vius… Una obra curiosa pel tipus de personatges, per l’anar endavant i enrere cronològicament, pels ambients que retrata i pel to, realista, impregnat d’una mena d’humor negre (sobretot en la violència) i que fuig de la lliçó moral. Com un film d’aquells de sèrie B ben parits que no tenen res a envejar a moltes produccions amb molts més zeros al pressupost. Benvinguts al nou curs, doncs, i bona lectura!

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

Al llarg dels darrers mesos us he parlat de tot de novel·les, en general novetats i en tants casos com m’ha estat possible en català, que pertanyien a col·leccions. A diferència d’altres gèneres, no de tots però sí de la majoria, la novel·la negra i policíaca es té el costum d’agrupar-la en col·leccions, en sèries. Quan es tracta d’autors que repeteixen protagonista, no cal fer cap esforç editorial perquè el lector ja reuneix de manera espontània els títols en un prestatge. És un dir. Per exemple, els aficionats a les novel·les d’Andrea Camilleri protagonitzades pel comissari Montalbano segur que les tenen juntes (les que no han prestat a algú altre). El mateix amb Mankell i Wallander, Leon i Brunetti, Vargas i Adamsberg, Kerr i Gunther…

Altra cosa són les col·leccions que reuneixen autors diferents sota l’envelat del gènere. Ja us vaig parlar de la col·lecció Crims.cat, d’Alrevès edicions. Aviat publiquen el tercer número: Crònica dels bons trinxeraires, del portuguès Màrio Zambujal i traduït per Anna Cortils i que, segons Sebastià Bennasar, “és boníssima”.

L’editorial barcelonina El Aleph té una mena de col·lecció, Página negra, en què han publicat La honorable sociedad (amb traducció de Maria Llopis), escrit a quatre mans per Dominique Manotti, considerada com una de les grans de la literatura negra francesa, i Doa, guionista i autor de novel·les policíaques que han estat guardonades amb els premis més importants del gènere a França. I dic “mena” de col·lecció perquè, Página negra és un subgrup dins de la col·lecció Modernos y clásicos, és a dir, no totes són de gènere, només les que a la portada ho especifiquen, com la més recent A la comisaria no les gustan los versos (traduïda per Mar Vidal), del francès Georges Filipo i en què a la comissària Viviane Lancier no li interessa gens la poesia (com l’entenc!) però es veu obligada a llegir Baudelaire perquè un sonet seu inspira a matar un assassí en sèrie. Pinta bé.

Acantilado, la versió espanyola de Quaderns Crema, anuncia que al setembre inicien la publicació de l’obra completa de George Simenon, començant per El gos groc i El gat. Bona notícia. I també seguint el tema clàssics, La Magrana ofereix noves traduccions de novel·les inoblidables. Comencen amb dues: El crit de l’òliba, de Patricia Highsmith i amb traducció de Ferran Ràfols, i El son etern, de Raymond Chandler i traduïda per Albert Fuentes. En seguiran un altre títol de la Highsmith, El talent de Ripley, en versió de Ricard Biel, i La pedra lunar, del pare del gènere Wilkie Collins, traduït per Anna Turró.

Per la banda espanyola de l’editorial, RBA, a la col·lecció Serie negra van carregats de novetats: Praga mortal, vuitè lliurament de l’escocès (que viu a Londres, renega dels seus parents amb faldilles i es mostra poc amic de les independències nacionals, segons va declarar fa poc a Barcelona) Philip Kerr, amb el seu inspector berlinès Bernie Gunther. També El asesino de La Pedrera, d’Aro Sainz de la Maza que repeteix amb l’inspector Milo Malart; Verano en rojo, nou cas de la inspectora María Ruiz, creada per Berna González Harbour; Una mujer endemoniada, de Jim Thompson; i obres que ja caminen fa 2 o 3 mesos, com El redentor, de Jo Nesbo, protagonitzada per l’inspector Harry Hole, i No llames a casa, el nou èxit de Carlos Zanón, que no es recolza en cap policia o investigador fix perquè no en té ni d’esporàdic; una novel·la de la qual ja ha enllestit el guió i que a la tardor començar a rodar Daniel Calparsoro.

La col·lecció Roja y negra continua publicant novetats a un ritme difícil d’assimilar, però d’ells ja en parlo sovint i ja us he deixat molt de material apuntat per passar l’estiu amb bona companyia. Si bé, el millor no és deixar-se aconsellar per cap blog, el millor és entrar a la llibreria de confiança i remenar amb calma els volums que us cridin l’atenció per qualsevol motiu. No perdeu mai el costum de sortir de caça literària individual!

Tot i això, permeteu-me que em contradigui i que us faci una darrera recomanació: En el patio, de Malcolm Braly, traduïda per Damià Alou, amb epíleg de Jonathan Lethem i publicada, amb la bona qualitat habitual, per Sajalín. És la millor novel·la nord-americana sobre la presó, corroborat per autors com Capote i Vonnegut. Braly (Portland, 1925 – Baltimore, 1980), és un novel·lista que quan tenia 40 anys havia passat 17 dins les pitjors presons. Publicada el 1967, l’autor la va escriure d’amagat per evitar les represàlies amb què va ser amenaçat. Si algú m’ha fet cas en alguna ocasió i ha llegit una novel·la d’Ed Bunker, ara també em pot fer cas. Bona lectura i bon estiu!

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

Començo amb una innòcua estirada d’orelles, general i gens morbosa (no penso posar noms d’exemple… oooh!), sobre la tendència massa comuna que tenen alguns autors d’aplicar unes fórmules que empobreixen el gènere. Ja n’hi ha prou de tòpics, tant en les trames com en l’estil. Siguem una mica més exigents, tots plegats, i els lectors els primers. Ja n’hi ha prou de transitar llocs comuns tan trepitjats que et sembla que no avances, tot enfangat. Cal que exigim uns mínims de qualitat entesa com a un cert risc, una certa innovació i, sobretot, més cura en els acabats. No demano complicacions gratuïtes en l’estructura de la novel·la, no demano carregar la història de situacions inversemblants per mirar de despistar el lector (això passa sense que ho demani), ja sabem que és un dels gèneres en què està tot més dit i repetit, repetit, repetit…

Només demano un esforç entre els autors per no caure en la facilitat expressiva, en aquell recurs anodí. Sempre utilitzo aquest exemple: si el personatge s’espanta, prou de “se li van posar els ulls com dues taronges” o “com dos plats”. Hi ha infinitat de maneres de d’expressar la por, l’ensurt, l’espant, la sorpresa, etcètera, comuns en el gènere, enllà d’aquests dos exemples tan repetits en català que provoquen la nàusea.

I tampoc cal utilitzar recursos ostentosos i grandiloqüents, només una mica més de cura, de la que no es nota a cop d’ull, però que aconsegueix que aquella novel·la ens agradi especialment, sense identificar del tot el motiu. Allò que se sol resumir amb la cua “i, a més, està ben escrita”. I per aconseguir això només cal passar el ribot per tot allò que grinyola, amb esperit autocrític. La majoria d’autors són capaços de fer-ho (i on ells no arriben ho haurien de fer els seus editors; una figura pràcticament extingida, la de l’editor que edita), però demana una mica d’esforç.

Alguns autors mandrosos (i convençuts que el lector és idiota; potser sí i per això els llegeixen a ells) diran que el lector és el que busca, una àpat fàcil d’engolir i de digerir. És cert que en principi un percentatge alt dels que llegim novel·la negra i policíaca no busquem alta literatura, només passar una estona distreta. No parlo, però, d’alta literatura, només de treballar una mica més i amb més intenció. Si oferim per sistema una hamburguesa primeta, insulsa i recuita dins d’una panet gomós i acompanyada de quatre patates fregides descongelades, això sí, amb molt de quètxup, que ningú es queixi quan els crítics menystinguin el gènere. Podem oferir una hamburguesa amb patates, sí, però amb un mínim de qualitat, i un dia amb amanida, un altre amb pa de cereals, un altre amb la carn especiada… I sempre, en un plat net, evitant errors i faltes.

Apa, fins aquí la lliçó de mestretites.

I ara un comentari sobre la darrera obra guanyadora de L’H Confidencial, premi que es va consolidant amb pas ferm. D’entrada vull fer constar, només això, que arribats a la sisena edició, i tot i que s’admeten originals en català i castellà, només s’ha premiat textos en espanyol. No em costa gens de creure que els catalans presentats no eren millors que els guanyadors; pot passar. A més, el premi és internacional i s’hi presenten autors de l’Amèrica de parla castellana i d’alguns països d’Europa. El primer any va guanyar un mexicà i el segon un argentí, sense anar més lluny. No demano cap equilibri i que es premiï un original en català perquè toca. Amb la bona salut del gènere, també en la nostra llengua, algun dia guanyarà una novel·la en català, segur. Tot i que demani l’esforç de la traducció…

La llamada de un extraño, de Rafael Alcalde (Barcelona, 1961), va endur-se l’última edició d’aquest premi impulsat pel director de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, Jordi Canal. El premi està dotat amb 12.000 euros i la publicació a Roca Criminal.

És una recomanable novel·la que podria haver estat patrocinada pel World Mobile Congress, tenint en compte que la majoria de les converses transcrites són a través d’un telèfon mòbil. Als organitzadors de la fira, però, potser no els agradaria el missatge de l’obra: per culpa de la tecnologia, tots estem desprotegits davant el món, som accessibles fins a límits inimaginables per a persones (molt) hàbils saltant barreres de seguretat i manipulant la psicologia humana, dèbil en si mateixa i encara més si hi ha la família pel mig. I això que l’autor deixa totalment al marge les xarxes socials i la seva impúdica mostra de la quotidianitat.

Alcalde presenta una trama enginyosa: un desconegut a tocar de la tercera edat que es fa dir López es va infiltrant en les relacions d’una família a través de piratejar telèfons i ordinadors i, de mica en mica, arriba a dominar-los psicològicament a base d’unes llargues converses que esdevenen partides d’escacs amb peces emocionals. El pare és un càrrec important del món de l’energia nuclear, la mare és responsable d’una part d’un laboratori farmacèutic, el fill gran fa de mestre i tot just s’ha independitzat i la filla estudia batxillerat i s’enamora amb facilitat.

Què vol d’ells? Això ho sabrem al final de la novel·la. Com ho aconsegueix? Aprofita la tecnologia per accedir fins a la intimitat de cada personatge. Gràcies a l’accés a informació de l’entorn dels protagonistes, López els ajuda a solucionar problemes de tota mena i els demana a canvi accions aparentment inofensives. Fins que tot es va complicant i la família no pot evitar l’intrús ni negar-li el que exigeix.

Rafael Alcalde afegeix una pirueta tècnica: tot està narrat mitjançant el diàleg, no hi ha cap descripció. No és el primer cop que es fa: Philip Roth va escriure Engaño (1990) només amb diàlegs, tot i que Alcalde es recolza en la crossa d’una mena d’acotacions en què ens ofereix el que pensen els personatges, molts cops contrari al que diuen. Un recurs que trenca el ritme de la lectura i del qual Alcalde en fa un abús. Tot i això, l’autor manté molt bé l’interès, en algunes ocasions creua la frontera del que és versemblant (sobretot tecnològicament) però no importa gens perquè dins la trama que ha creat ens ho empassem de gust, els personatges i tots els jocs psicològics que s’hi estableixen estan ben construïts, el final funciona… Li veig un problema, però: en l’esforç per crear uns diàlegs naturals (que ho són) en els quals tot quedi explicat i mastegat, sovint resulten reiteratius, previsibles, innecessàriament llargs. Si s’hagués retallat un bon gruix de pàgines, sobretot limitant molt el recurs de les acotacions del que pensen els personatges, seria una novel·la millor. Si us truca un tal López, però, agafeu el telèfon que passareu una bona estona.

I per enllestir aquesta entrada, un cop més desmesuradament llarga, una pregunta tiquismiquis. Com és que una col·lecció relativament nova com Roja & Negra, dirigida per Rodrigo Fresán i publicada per Random House Mondadori, ha canviat el disseny de cop i sense cap avís (bé, que jo sàpiga) en el número 20? Fins ara obeïa a un model identificable, com els cal a totes les col·leccions, en aquest cas basat en el negre i el vermell (en comptes del negre i el groc), res d’extraordinari però sí pràctic i més que digne. De cop, el número 20 (Una tumba acogedora, tercera novel·la de Michael Koryta) canvia substancialment el disseny: la portada és una foto en color (curiosa, això sí: la visió des de l’interior d’una tomba) i es menysté bona part de les senyes d’identitat que fins ara tenia el disseny de la col·lecció.

És evident que els editors tindran algun motiu o argument per justificar el canvi, però no sembla una acció gaire aconsellable tractant-se d’una col·lecció. A més, si se’m permet, no han millorat l’estètica, més aviat al contrari. Ara és menys personal. Llàstima.

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

A la meva entrada anterior vaig prometre parlar-vos de la col·lecció de novel·la negra en català que ha posat en marxa l’editorial Alrevés, crims.cat. Tot i que d’autors de novel·la negra i policíaca en català n’hi ha molts i sembla que la xifra augmenta de manera constant i silenciosa, l’editorial i el director de la col·lecció, Àlex Martín, han optat també per les traduccions. A la reedició d’Història de mort, la primera que va escriure en català Andreu Martín, allà pel 1984, li segueix l’obra inèdita del figuerenc Agustí Vehí, Torn de nit, en què narra amb molt d’humor una setmana del dia a dia de la policia local d’un poble sense especificar tot i que és molt similar a Figueres (“a Figueres no entenem que hi hagi gent que no hagi nascut a Figueres”, va ironitzar Vehí durant la presentació a Barcelona de crims.cat, el 8 de març passat). Penso que a la portada, en comptes d’un cafè, hauria d’haver un carajillo. De les sis novel·les anuals que volen publicar, la tercera i quarta seran dues traduccions: Crònica dels bons trinxeraires, de Mário Zambujal, i Pluja negra, de Flavio Soriga.

Martín (Àlex, no Andreu) explica a la presentació de la sèrie, que “crims.cat és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma…”. També explica que, pel que fa a les traduccions, buscaran autors encara no traduïts a cap llengua de l’Estat espanyol. Amb les millors intencions, aposten per omplir el buit que va deixar la col·lecció La Cua de Palla, i està bé que l’ambició sigui, si més no, assolir aquest objectiu. També parla de les portades, amb un disseny, un cop més basat en el negre i el groc, que ha de permetre que els seguidors identifiquin la col·lecció i que els sedueixi aquella sensació plaent, de lloc comú i agradable (tot això ho dic jo, no l’Àlex Martín, però permeteu-me que afegeixi la poesia que ell no gosa).

Doncs res, llarga vida a crims.cat i us plantejo una mena d’enigma per resoldre: el logotip. Semblar ser un home amb barret de feltre, arrossegant-se per terra i ferit per quatre fletxes que du clavades a l’esquena. Tot és vermell menys el braç dret, que és negre i fort… el braç de la llei? La mort imminent, l’home amb barret, la violència… ho entenc, però les fletxes volen simbolitzar les quatre barres? Són quatre de les cinc fletxes del símbol falangista? Són les fletxes de l’amor de la cançó de la Karina (sí, tinc una edat i reivindico el meu paper d’avi de la Heidi comparat els jovencells companys de blog)? Robin Hood, Rambo, Guillem Tell o Légolas hi tenen res a veure? Ho investigaré.

Seguint amb el groc i el negre de la portada, us vull recomanar Hielo negro, de Bernardo Fernándef, Bef, que ha publicat Reservoir Books. El mexicà Bef (1972) és un novel·lista i dibuixant de còmics amb un recorregut que li ha permès guanyar un dels premis de la Setmana Negra de Gijón i, entre d’altres, el premi Grijalbo amb aquesta obra.

A Hielo negro ens ofereix una trama molt mexicana, fins al punt que hi ha fragments en què l’argot complica molt la interpretació del text (però no ho critico, és un joc que proposa l’autor i que resulta estimulant), amb una col·lecció de personatges molt atractius entre els quals destaquen la policia Andrea Mijangos (moderadament obesa i allunyada de molts tòpics) i Lizzy Zubiaga, una dona atractiva i sofisticada, amant de l’art que compra gràcies als beneficis del càrtel de droga que va heretar del seu pare.

El nucli de l’obra és la cursa perquè el clan de Lizzy aconsegueixi sintetitzar una nova droga en format de pastilles negres, amb l’afegit de la lluita de les dues dones, una per aconseguir més diners i poder i l’altre per venjança amorosa, més que no per servir a la justícia. Totes dues, a més, són bones repartint mastegots. Per tant, drogues, violència, diàlegs metrallats, arts plàstiques, moda, música i cinema (surten moltes referències), molt de ritme, bones descripcions, alguns girs i força humor subtil.

Una mostra gairebé a l’atzar: “Caminamos entre padrotillos, putas travestis, oaxaqueños que vendían artesanías, chavos góticos, emos, metaleros, mexicanos vestidos de cowboys, gringos jubilados de ojos vidriosos y venas saltadas en los brazos, dilercillos de coca, fanáticos de un equipo de béisbol que festejaban algún triumfo, gringuitos de las high school de El Paso jugando a emborracharse, cumbiancheros, cholos, pachucos posmodernos, parejas de lesbianas; obreros de las maquiladoras, de las pocas que quedaban; poetas locales enamorados de la zona roja, niñas vendedoras de flores y futuras muertas de Juárez”.

I encara més negre i groc, el de la portada de la darrera novel·la de Cormac McCarthy (sí, l’autor de No es país para viejos i La carretera), El Sunset Limited, publicada per Mondadori (i traduïda per Luis Murillo). No té res de policíac, però aprofito l’excusa de la portada per recomanar aquesta novel·la de format teatral en la qual l’autor aboca una visió nihilista i agnòstica del món que a alguns els farà dubtar i a altres aplaudir abans d’anar a buscar les rodes d’un tren com el Sunset Limited del títol. Magnífica. De què va? Un negre pobre i molt creient en Déu salva del suïcidi un blanc ofegat pel buit existencial. L’obra és la conversa entre tots dos. Per cert, existeix una versió televisiva interpretada per Samuel L. Jackson i Tommy Lee Jones, que també n’és director… Fa bona pinta.

I tres recomanacions finals. Salvador Balcells ens ofereix el tercer lliurament protagonitzat pel sotsinspector dels Mossos Emili Espinosa, Dur de pair, publicat per Meteora. En aquesta ocasió desapareix una noia de disset anys, la Laia, filla d’un important empresari tarragoní que reacciona d’una manera estranyament freda. Per altra banda, la caporal Pilar Surroca se les té amb una banda de narcotraficants. I com en les dues novel·les anteriors (La taca negra i El vi fa sang), també assistim al dia a dia més íntim del protagonista i el seu entorn. Novel·la policíaca clàssica i ben travada.

La nova novel·la de Joan Carreras, Carretera secundària (Proa), parteix d’un plantejament de drama familiar, quan un dibuixant de còmic de 50 anys visita al seu pare, vidu, que viu en una urbanització. El que seria una obra sobre com assumim l’orfandat té un gir policíac en el darrer terç, en què hi apareixen un lladre molt especial i un policia obsessiu. Carreras ho narra de manera efectiva i no efectista, amb la seva habitual perícia per a la creació de personatges.

Finalment, un llibre que ja té dos anys però que fins ara no havia llegit: Set casos de sang i fetge i una història d’amor, publicat per Teresa Solana a Edicions 62.  L’autora ens ofereix, amb la trapelleria i humor que acostuma, vuit contes protagonitzats (tots en primera persona menys el darrer) per una jove galerista, dues àvies que recorden les d’Arsénico por compasión (si no recordeu la pel·li, la busqueu al Google), una troupe familiar de fantasmes, un vampir actual poc amant dels jocs de paraules, un detectiu de la prehistòria (amb divertits anacronismes), un Mosso d’Esquadra del finals del XIX amb un ajudant que llegeix Poe (donen per a una novel·la), una nau de l’espai (que podria comandar Álex de la Iglesia) amb un cervell ofès i, finalment, una noia lletja que s’ofereix a l’home que estima d’una manera ben original. Sang i fetge, morts, indagacions i viatges en el temps que units per Solana resulten una manera de passar una bona estona. Que tingueu una bona lectura. I un bon Sant Jordi!

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

En un món saturat d’estímuls en què sovint ens podem preguntar si calia publicar tal o tal altre llibre, de tant en tant apareixen alguns títols que mai (?) assoliran un lloc a la llista dels més venuts, però que són necessaris, agraïts i, per què no?, imprescindibles. Aquest és el cas de La cua de palla: retrat en groc i negre, escrit per Jordi Canal (Berga, 1955) i Àlex Martín (Barcelona, 1974) i publicat per Alrevès. Es tracta d’un llibre que recull la història d’una col·lecció mítica de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida per Manuel de Pedrolo del 1963 al 1970. En aquella primera etapa es van publicar una setantena de títols, el bo i millor de la literatura internacional de lladres i serenos.

Tots dos autors són difusors del gènere. Canal, a més de ser director de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat (la primera biblioteca pública del país dedicada a aquesta especialitat), va crear el fanzine L’H Confidencial, el primer club de lectura de novel·la negra de l’Estat espanyol i coordina el premi de novel·la negra L’H Confidencial. Martín  és professors de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Salamanca (el comprovant de la nòmina li deuen enviar per correu electrònic perquè ja sabem que els costa donar papers als catalans, per aquelles contrades); a més és  coodirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat i a publicat diversos assajos en què estudia el gènere, com ara Catalana i criminal. Obligats o més aviat gràcies a aquests currículums (resumits), la seva obra havia de ser rigorosa, clara i exhaustiva. Un crim perfecte.

Així, i seguint amb la trajectòria de la col·lecció, ens expliquen que el 1981 es va rellançar la col·lecció batejada com a Seleccions de la cua de palla, dirigida per Xavier Coma (que fa el pròleg de l’assaig de Canal i Martín), especialista en novel·la negra nord-americana. En aquesta segona etapa es van publicar uns 164 títols més. Del 1996 al 1998 es va publicar dins la col·lecció El Cangur, també de 62. Finalment, el 2006 va tornar a aparèixer com La nova cua de palla i des del 2009 dins la col·lecció labutxaca.

Els autors ja diuen que parlar de La cua de palla “és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d’alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta cua”. Oferir al mercat català traduccions de bones novel·les negres ja és valuós, en el moment en què es va iniciar la col·lecció encara més: en ple franquisme. D’aquí que, sobretot en el registre de l’argot, algunes d’aquestes primeres traduccions ara ens puguin grinyolar una mica…

Hi ha, però, un afegit que cal destacar: les portades i el disseny de la col·lecció de Jordi Fornas, que va morir l’1 de setembre passat. Fornas va unir el negre amb el groc perquè el contrast és fort i atractiu, molt modern per a l’època, a més de la tendència cromàtica europea de denominar groga la novel·la policíaca i negra, la negra. A banda del color, l’encert de la tria d’imatges esquemàtiques que suggereixen la trama, sovint carregades de sensualitat, va ser exemplar. (Per cert, tant al llibre com especialment la tasca creativa de Fornas han tingut el seu espai aquests dies a BCNegra.)

Martín i Canal afegeixen llistats en què podem saber tots els títols, els anys de publicació, els autors corresponents (Hammett, Chandler, Le Carré, Simenon, Dürrenmatt, Highsmith, Japrisot… i el mateix Pedrolo), els traductors (Pedrolo altre cop, Josep Vallverdú, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Rafael Tasis, Ramon Folch i Camarasa…) i encara han reproduït totes les portades i fins i tot anuncis de premsa i totes les adaptacions cinematogràfiques. Impecable.

Qui vulgui atresorar aquesta informació, prescindible en molts sentits, d’acord, però emotiva per als amants del gènere i útil per a una posteritat seriosa i no googuelera, que busqui aquest magnífic assaig de dos veritables especialistes i impulsors del gènere i també podran gaudir de l’anàlisi, acurada i recolzada en els molts comentaris (convenientment anotats a peu de pàgina) publicats a la premsa per tothom que ha tingut alguna cosa a dir al llarg dels anys de l’ascens i decadència d’una col·lecció mítica.

Abans de deixar el tema, tres apunts més en groc i negre, com les portades del que us avanço. En el pròxim blog us comentaré la nova col·lecció de novel·la negra i policíaca, crims.cat, publicada per l’editorial Alrevés i dirigida per Àlex Martín; també de la bona novel·la Hielo negro (Reservoir Books), del mexicà Bernardo Fernández Bef; i em sumo a les felicitacions a Paco Camarasa i el seu equip (com han fet tants i tants del 2 a l’11 de febrer) per l’organització i la qualitat que un cop més ha mostrat  BCNegra, que ha tancat amb un nou èxit la setena edició. No explico res perquè ja és una pilota massa passada i els interessats ja heu estat al cas.

I ara (“no se vayan todavía hay más!”), tres comentaris d’altres novetats diverses.

Fa uns mesos us vaig parlar de Sebastià Bennasar, aquell que era un robot, recordeu? Fa un parell de mesos l’editorial Moll va publicar La mar no sempre tapa, novel·la amb què Bennasar va guanyar el premi Vila de Lloseta 2011. L’autor ens ofereix un cas protagonitzat per un personatge seu que ja ha manat les trames en algunes obres anteriors: Andreu Julià, periodista de successos a Mallorca.

La mar retorna el cadàver d’una professora d’universitat que havia localitzat uns textos inèdits d’autors de la Beat Generation de quan van ser a Mallorca als anys 60. El plantejament i la resolució són atractius, la redacció amb molt de ritme, els personatges funcionals, tot i que ben construïts, ara bé, una de les cartes que Bennasar juga és oferir la visió d’una Mallorca hivernal, en sentit climatològic i estacional, però sobretot metafòric. I una certa atenció a la gastronomia, sense estridències, de manera natural però estimulant els sucs gàstrics, com correspon a un autor de novel·la negra mediterrània.

També ofereix una visió hivernal, en aquesta cas de Nàpols, Maurizio de Giovanni a L’hivern del comissari Ricciardi, la primera novel·la de la tetralogia (una per cada estació de l’any) prevista per l’autor i que ha traduït Anna Casassas per a La Campana. Nascut a Nàpols el 1958, De Giovanni mostra la vida napolitana de primers del segle XX, en ple feixisme. El comissari protagonista és un personatge peculiar, un antiheroi que resulta interessant i que té la facultat de poder veure els darrers instants d’una persona abans de morir, circumstància que li permet aconseguir pistes valuoses. En aquest primer cas l’assassinat és el d’un prepotent cantant d’òpera. La resolució és correcta, però ho és més la creació d’un ambient particular molt atractiu, emparentat de lluny amb Camilleri i allunyat de la tradició nord-americana. Una reivindicació de la novel·la negra europea que val molt la pena llegir.

Tant Bennasar com Giovanni han participat a diferents actes de BCNegra, el primer per la seva novel·la i com a especialista teòric del gènere (us recordo que és autor de l’anàlisi dels darrers deu anys de novel·la negra en català, Pot semblar un accident, publicat per Meteora, i de 501 crims que has de conèixer abans de morir, Ara Llibres) i el segon com a convidat estranger per parlar-nos de la primera novel·la i de la segona, La primavera del comissari Ricciardi, publicada també a La Campana amb traducció de Casassas. En aquesta ocasió el cadàver que posa en marxa l’obra és el d’una tiradora de cartes i el comissari s’enfilarà per l’alta societat napolitana, fins al poder més alt (quin perill en època feixista), perquè té clar que l’ha assassinat un client. Fa bona pinta, oi?

Finalment, una mostra més que arribar és difícil, molt, però mantenir-se, encara ho pot ser més. Fa uns mesos, la col·lecció de Mondadori Roja & Negra publicava Esta noche digo adiós, de Michael Korita, un molt bona novel·la, amb personatges potents, girs argumentals agraïts i ritme. Dins de la mateixa col·lecció ha aparegut El lamento de las sirenas (traduïda per Sergio Lledó), també de Korita i com a segona obra d’una nissaga amb els detectius Perry i Gradduk. Tot i que és una novel·la prou meritòria, ha perdut part de la grapa de l’anterior potser perquè la trama s’allargassa, resulta reiterativa. El detectiu Lincoln Perry i el seu company Ed Gradduk s’aguanten dempeus perfectament, però els referents de l’època clàssica resulten massa marcats: visualitzes una mena de Bogart amb gavardina, barret de feltre i cigarret, però l’aparició d’un ordinador t’obliga a canviar el decorat i la roba de manera brusca… Alguna cosa falla.

Avui us he donat la brasa més del que seria prudent: ho sento, se m’han acumulat els temes! Gràcies als que heu arribat fins aquí i… bona lectura.

 

 

 

 

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

Tot els països tenen la seva col•lecció d’assassins en sèrie. Un dels més mítics a Alemanya és Fritz Haarmann, que entre el 1918 i el 1924 va ser responsable d’un mínim de 27 assassinats, pels quals va ser executat. Totes les víctimes eren nois que Haarmann, col•laborador de la policia, captava a l’estació central de Hannover. Normalment eren joves pobres o sense els papers en regla o innocentots. O tot alhora. L’assassí els atreia, bé convidant-los a menjar (era l’època d’escassetat d’entre la Primera i la Segona Guerra Mundial), bé amenaçant-los amb dur-los a comissaria per qualsevol fotesa si no l’obeïen. Un cop els tenia tancats a la seva petita habitació llogada, abusava d’ells sexualment i els queixalava la caròtida per matar-los (en alguns casos primer els matava i després els sodomitzava), motiu pel qual també era conegut com El Vampir de Hannover. En descobrir-se ossos humans en el riu Leine, que passava per davant d’on vivia l’assassí i és on abocava les restes dels cossos, va començar una llarga investigació entorpida per la mateixa policia que es negava a interrogar Haarmann, tot i les insistents sospites denunciades per diversos ciutadans. Finalment va donar el fruit esperat i el van detenir.
Fins aquí ja és un cas força esgarrifós, oi? Doncs encara hi ha més. Ajudat per la seva parella, Hans Gras, Haarmann venia la roba de les víctimes i… la carn. Aquest era el motiu del seu segon malnom: El Carnicer de Hannover (la veu popular es va estalviar El Modista de Hannover). La falta d’aliments bàsics, i especialment de carn, feia que els seus clients li traguessin de les mans aquells talls de carn més o menys fresca que ningú s’aturava prou a preguntar-se d’un sortia, ni de quina bèstia era. Només de tant en tant, alguns paladars més sensibles o educats rebutjaven una carn estranya. “Se sol dir que la carn humana se sembla a la del porc o la del xai. De cap manera, és més fosca; tampoc s’assembla a la del cavall. Si algú ho sap bé, sóc jo: ha passat molta carn per les meves mans”, va declarar durant l’interrogatori. I és que, com sol passar amb aquest mena d’assassins, Haarmann va mostrar una fredor i un control de la situació impressionants. De fet, els darrers mesos, assetjat per la llogatera, va anar a viure a unes golfes en les quals fins i tot va instal•lar una màquina per fer salsitxes! Sexe gratis, instints assassins satisfets i dos negocis en marxa, tot amb la connivència policial, més poc professional que mal intencionada. Una jugada (gairebé) perfecta.
El personatge ha estat dut a la pantalla en quatre o cinc ocasions, la primera de la mà de Fritz Lang, que el 1931 va filmar M., protagonitzada per Peter Lorre i inspirada en Haarmann i també en altres assassins alemanys, com ara Peter Kürten i Carl Grossmann. Però del que us vull parlar és de la magnífica novel•la gràfica que ha publicat La Cúpula: Haarmann. El carnicero de Hannover, un asesino en serie.
L’edició és impecable, i no podia ser menys amb la feina de Peer Meter (Bremen, 1956) en la redacció del guió que ens mostra els darrers mesos de la vida de l’assassí, documentat amb rigor i amb l’agraït afegit d’un annex final amb la cronologia i principals detalls del cas, personatges i fotografies en què, per exemple, veiem un Haarmann somrient després de conèixer la sentència de mort a què va ser condemnat. Meter no analitza la psicologia del personatge, es limita a presentar la història i que el lector faci les consideracions més oportunes. Que les farà.
Per damunt de tot, però, estan les il•lustracions d’Isabel Kreitz (Hamburg, 1967), per a les quals només ha utilitzat el llapis, molts llapis, tenint en compte la feinada que hi ha abocat. Ella dóna més sentit que mai a la frase del Guille, germà de la Mafalda, creats per Quino: “Sembla mentida tot el que hi cap dins d’un llapis!”. Kreitz té un estil realista que en les figures humanes, tot i ser lloables, decau una mica, però que resulta impressionant amb les arquitectures, els detalls d’ambientació, les llums i ombres, les textures i les perspectives. Només amb l’ajut del llapis aconsegueix una esgotadora (de dibuixar) col•lecció de vinyetes que són obres mestres per separat… Imagineu el llibre sencer. Demostra que en l’era digital, en què costa tan poc copiar i enganxar, manipular per optimitzar el temps i el resultat, encara queden artistes que dibuixen un carrer ple de llambordes, d’edificis de maons, de teulades, de rajoles i de marcs de portes i finestres de fusta d’un en un, dedicant el mateix esforç a la primera que a l’última llamborda. Cal una paciència tàntrica per no accelerar el procés de creació de cada vinyeta, encara més en un projecte com aquest, de 175 pàgines, per cert, d’un gruix adequat. A més, abunden les imatges de carrer, no les escatima tot i l’esforç que suposen i, en canvi, evita la morbositat fàcil, diria que al 100%. Tot i això, costa menjar un bistec després d’assaborir aquesta obra.
En resum, una història colpidora, suposo que més i tot pel fet de ser real, un bon guió, una edició estupenda i unes il•lustracions que en molts casos es mereixen un espai en la història del còmic, és a dir, en la història de l’art.
Una frase més de Haarmann per acabar aquesta part del bloc d’avui: “Una persona és poca cosa, com a màxim, omple un maletí”.

Cent anys abans d’aquest cas hi va haver un de relativament similar, a Bremen. El març del 1828 es va saber que Gesche Margarethe Gottfried havia enverinat, entre el 1813 i el 1827, quinze persones de seu entorn més pròxim: els seus pares, el seu germà, dos marits, tres fills, amics i servents… Va ser coneguda com L’Àngel de la Mort de Bremen, abans de ser decapitada públicament amb un sol tall d’espasa. El seu modus operandi era l’ús d’un producte anomenat greix de rates, que consistia en petites dosis d’arsènic barrejat amb greix animal. Ella ho afegia al menjar i de mica en mica les víctimes emmalaltien, moment en què Gottfried, una dona abnegada i bona a ulls de tothom, s’oferia desinteressadament a cuidar el malalt, al qual continuava enverinant fins a la mort. Va ser detinguda quan la seva dotzena víctima va detectar unes perletes blanques en el menjar i va poder lliurar alguna mostra a un metge conegut seu. No se sap, però, els motius que la van empènyer als assassinats. Diuen que la carència d’estimació quan, de petita, la seva família era molt pobre. Hi ha qui assegura que patia la síndrome de Münchhausen, un trastorn molt comú entre les assassines en sèrie.
L’editorial sins entido (així, en minúscules i separat d’aquesta manera, que ningú s’esveri) ha publicat la novel•la gràfica Veneno, en que s’explica aquesta història des del punt de vista d’una jove escriptora que arriba al Bremen amb l’encàrrec d’escriure un relat de viatges sobre la ciutat i es troba un ambient angoixant: és imminent l’execució de Gesche Gottfried.
L’autor del guió torna a ser Peer Meter i repeteix rigor i annex amb la història, els personatges i el context històric, si bé les imatges en aquest cas són gravats. Hi ha menys diàlegs que a l’obra anterior i Meter es permet afegir determinats detalls, com ara el personatge de l’escriptora que inicia el llibre i que en serà el fil conductor. La interpretació en aquest cas sí que és més psicològica, per moments poètica, i menys documental.
Les il•lustracions són de Barbara Yelin (Munich, 1977). Així com Kreitz es basa en el llapis, Yelin ho fa en el carbonet, jugant amb l’esquematisme a què obliga amb mestria. Demostra ser una molt bona dibuixant, si bé no ofereix l’alt índex d’espectacularitat de la seva compatriota, aporta més sensualitat i uns fragments amb pàgines senceres sense text que semblen influïdes per l’expressionisme cinematogràfic alemany de principis del segle XX, films de Murnau, Lang, Von Gerlach, Wiene…
L’edició de sins entido també és molt lloable, i és que tenim unes editorials que publiquen uns còmics de gran qualitat, tant pel que fa a autors com a detalls com la qualitat del paper, d’impressió i de relligat.
Com a curiositat final afegiré que encara avui dia hi ha a la plaça de la catedral de Bremen (Bremen Domshof) una llosa negra amb una creu al lloc on es va instal•lar el cadafal on va ser executada Gottfried. I encara avui els habitants de la ciutat tenen el costum d’escopir damunt la llosa.

I encara una recomanació més, la reedició que ha fet, també sins entido, de Los mitos de Cthulhu, un recull de contes de terror del clàssic H.P. Lovecraft il•lustrat per un altre clàssic, Alberto Breccia. Sobre Lovecraft no afegirem res perquè el bloc ja és massa llarg i perquè tot i el seu ostracisme en vida ara ja és prou conegut. Sobre Alberto Breccia (Montevideo, 1919 – Buenos Aires, 1993) tampoc caldria explicar gran cosa, però farem cinc cèntims. Durant els anys setanta va ser un dels renovadors i dels artistes més influents del còmic mundial. Argentí nascut a l’Uruguai, va ser un creador d’atmosferes malaltisses i impactants, com mostra aquesta obra i altres seves en què adapta peces de Sábato, Poe, i obres d’humor absurd amb què critica la dictadura argentina. Per cert, que la seva primera feina va ser de carnicer en un escorxador (“Hacía un trabajo muy desagradable, era rasqueteador de tripas”), però sense assassinar ni sodomitzar ningú, que se sàpiga. Diuen que era força faldiller i fidel a un bon whisky per esmorzar.
Aquest llibre de format àlbum va ser publicat el 1973, reeditat el 2003 i ara reimprès, amb una millora substancial de la qualitat de les imatges, en paper setinat. Si fos una pel•lícula es diria que aquest llibre ha estat remasteritzat, o una cosa així. Adjunto una imatge en què es compara la millora del tractament dels dibuixos de Breccia.

En el pròxim bloc tornaré al gènere novel•lesc, però de tant en tant, i amb obres tan interessants com aquestes tres (en èpoques de regals de Nadal, per cert!), val la pena fer una incursió en el còmic. Bon Nadal, bon 2012 i bona lectura.

 

Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Lluís Llort

Read Full Post »

Older Posts »