El retrat de Dorian Gray – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

El pur plaer de la corrupció de la joventut i la innocència

La fina i enginyosa ploma del gran dramaturg Oscar Wilde va convertir la seva única novel·la, “El Retrat de Dorian Gray”, en tota una obra mestra. La seva primera publicació el 1890 va suscitar una gran polèmica, sent titllada d’immoral pels crítics literaris de l’època. L’escriptor els va contestar en el prefaci d’una versió posterior argumentant que no hi ha tal cosa com llibres morals o immoral, un llibre només pot estar ben escrit o mal escrit. Aquest gran clàssic de la literatura és una història perdurable de terror clàssic, amb tints foscos i sobrenaturals i, a més, una gran sàtira social que ha estat representada a la gran pantalla fins en quatre ocasions, sent la més aconseguida la versió de 1945.

La trama discorre principalment entre tres personatges; Lord Henry Wotton, el pintor Basil Hallward i Dorian Gray, un home jove i  extremadament guapo. Aquest últim, en veure el fascinant i bell retrat que el pintor fa d’ell, desitja no envellir mai i lliura la seva ànima a canvi d’aconseguir-ho. Des d’aquest moment, els resultats de totes les seves accions es plasmen en el quadre d’una manera que Dorian mai va poder imaginar. Les converses enginyoses del mordaç, cínic i satíric Lord Henry influeixen d’una manera significativa en l’innocent Dorian que es deixa portar per l’hedonisme més absolut, corrompent la seva puresa.

Els temes centrals són una crítica precisa i mordaç de la societat, dirigida en el seu dia a la puritana societat britànica de l’era victoriana però perfectament aplicable a l’actual. Són temes protagonistes el propòsit de l’art, la supremacia de la joventut i la bellesa, la naturalesa superficial de la societat, les conseqüències negatives de la influència, la misogínia, les relacions homosexuals o la crítica al matrimoni barrejats amb emocions com l’amor, la vergonya, l’odi o la por. Les converses, que semblen no tenir direcció, sobrevolen un fil narratiu fascinant que ressorgeix amb una intensitat en què les paraules es converteixen en afilats ganivets.

El llibre està ple de grans cites com “A tots ens agrada pensar tan bé dels altres perquè tenim por de nosaltres mateixos. La base de l’optimisme és pur terror.”, o “Avui dia la gent coneix el preu de tot i el valor de res “.

L’objectiu de l’autor en el seu moment no va ser escriure una obra moralitzant, però és inevitable reflexionar sobre si la supremacia de la bellesa (present avui en dia a la música, el cinema, les revistes o la moda) manipula les masses conduint a la depredació de l’ànima.

 

                 

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

Humor al zoo – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

“EL LAGARTO ASTRONAUTA” I “EL KOALA ASESINO”

HUMOR AL ZOO

A Kenneth Cook el vàrem conèixer a través del recull de relats humorístics inclosos a El Koala asesino. Les seves aventures ens van permetre descobrir, entre d’altres coses, que les serps no poden amb l’alcohol, que els cocodrils viuen permanentment en zel, quasi com els conills, que els Koales són bastant més perillosos del que semblen, i que el seu país està ple d’individus ben extrems, potser, per culpa del clima i del paisatge àrids que els rodeja. Narrador clarivident, transparent, diàfan i eminentment divertit, els seus contes estan plens de surrealisme bucòlic-pastoral, psicodèlia animal i humor absurd: “No m’agraden els koales. Són unes bèsties fastigoses, irascibles i estúpides sense cap os mínimament amistós en tot el cos”, comença el conte que titula el primer dels tres últims llibres que Cook va enllestir abans de patir un atac de cor mortal.

El lagarto astronauta (Sajalín Editores, 2012) és el segon recull de contes de l’escriptor australià del que podem fruir, a més, amb la traducció i les il·lustracions de Güido Sender Montes.

Seguint la línia de l’anterior llibre, continuem trobant-nos amb caçadors somiatruites, aventurers poca-soltes, aborígens imprevisibles, animals que molts només hem vist al zoo i un munt de peripècies que, narrades amb el ritme in crescendo que requereixen els contes, provoquen el somriure i fins i tot la rialla en el lector. Cook viatja per estranys pobles d’Austràlia com Innamincka, Tumut, Jindabyne, White Cliffs i Broome per agafar idees per a un seguit de reportatges i les passa de tots colors. Ajuda a un aborigen a construir un coet per un llangardaix de metre i a un cangur desagraït a lliurar-se d’un filat. Així mateix, gairebé es deixa la pell quan col·labora amb un intrèpid caçador de búfals amb la peculiar tècnica d’agafar-se de la cua de la bèstia.

Kenneth Cook era no només un supervivent, sinó un d’aquells autors que captiven per la seva ploma perspicaç i clarivident. Els seus llibres combinen natura i diversió de manera magistral. No us perdeu algun dels seus relats, són extravagància en estat pur.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

L’any del pensament màgic – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

La creença que els nostres pensaments poden afectar fets aliens i independents pot semblar una bajanada. Ara, però, recordeu a Audrey Tautou a Llarg diumenge de festeig quan diu: “Si compto fins a set i el tren no ha entrat en un túnel, en Manech és mort” i com molts ens hi vam identificar, potser amb fets menys significatius. Resulta que es tracta d’un concepte psicològic, el pensament màgic, i que Joan Didion, desgraciadament, el va experimentar en primera persona.

Amb només unes setmanes de diferència, la seva filla va entrar en coma i el seu marit, l’escriptor John Gregory Dunne, va morir sobtadament mentre sopaven. Es va veure desorientada i sola i va buscar consol en la literatura, però –gairebé– no en va trobar. Només alguns autors com T. S. Eliot, C. S. Lewis o Thomas Mann li van servir d’ancoratge, i així és com va començar a documentar el que li estava passant. L’any del pensament màgic és una crònica del dol de Didion, un relat esclaridor sobre un tema que roman tabú a occident: la mort.

Podria haver estat un llibre esfereïdor, però la narració de l’autora, clara i directa, en lloc de buscar la llàgrima fàcil que es desprèn de la tragèdia, usa el mètode científic, explica dades i fets; Didion es distancia de sí mateixa i observa i descriu els successos des de l’exterior. Aquest és el naixement del pensament màgic. El crític John Leonard en va comentar: “Si Joan Didion es va tornar boja, què farem la resta?”. Tal com ho explica ella “la informació és control”, tot i saber que no tenia cap lògica, alguna cosa dintre seu li deia que si entenia com havia mort el seu marit podria canviar el desenvolupament dels fets i per això insisteix en una autòpsia. O una altra escena, encara més irracional, és quan ella es veu incapaç de desfer-se de les sabates d’en John “perquè quan torni les necessitarà”.

No diré pas que és una lectura lleugera, però és una reflexió lúcida i madura sobre el dolor i la pèrdua. Joan Didion, amb el seu característic estil de frases curtes ple de substantius va delineant un camí que per al lector és molt fàcil i temptador de seguir. Et deixes portar per les paraules que s’alliberen de les banalitats i t’arrosseguen per una experiència dolorosa i universal.

 

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

Cultures oposades – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

Karim Amir és un adolescent anglès com qualsevol altre, se sent anglès de cap a peus, però moltes persones el veuen com una barreja estranya de dues cultures, ja que la seva mare és anglesa i el seu pare pakistanès. Malgrat els seus orígens pakistanesos, el protagonista de El buda del suburbi, de Hanif Kureishi, entén que si el seu pare va emigrar de l’Índia a ell li toca aferrar-se a la identitat britànica. El tema no és nou, un fill d’immigrant que fa el que pot per deslliurar-se subtilment de la tradició sense ofendre una família que aparenta ser més d’allà que d’aquí. I per si no fos poc, ha de lluitar contra els prejudicis racials d’una societat que es vanta de ser tolerant, però, al cap i a la fi, no ho és pas tant.

L’argument narra la vida d’aquest xicot que pren un rumb inesperat quan el seu pare abandona la llar per caure en braços d’Eva Kay, i convertir-se en el nou guru espiritual del moment. La nova vida de Karim l’empeny a desfer-se de les cadenes: el barri suburbial pobre, l’entorn limitadament hindú (amb enllaços de conveniència inclosos), la manca d’aspiracions i en definitiva, el determinisme de la seva situació. Quan de manera gairebé fortuïta descobreix la seva vocació teatral, queda tan enlluernat pel que fins ara era un món exclusiu per a blancs que arribarà a menysprear les pròpies arrels per fer-s’hi un lloc.

La dicotomia entre els seus i el que pot arribar a ser el persegueix i el passeja pel Londres dels anys 70, escenari d’aquesta crònica que aborda,amb ironia i tendresa, la iniciació a la vida adulta d’una generació que podria ser la de qualsevol en un entorn similar. Però la nostra història s’acota inevitablement a l’època, que l’autor lliga a l’evolució sociocultural del país, amb acords penúltims de l’època hippy i recreant-se en el moviment punk, per acabar culminant amb la arribada al poder de Margareth Thatcher. La crisi d’un jove en un país en crisi.

El llibre va ser guardonat al seu país amb el premi Whitbread a la millor novel·la de debut i ha estat traduït a 20 idiomes diferents. Al 1993 la BBC va realitzar una sèrie de televisió de quatre capítols basada en la novel·la, la banda sonora de la qual va córrer a càrrec de David Bowie.

La novel·la mostra l’evolució dels personatges paral·lelament a la de la cultura pop britànica dels anys 1970, començant amb l’últim període del rock psicodèlic fins a arribar a la new wave, passant pel glam rock i el punk. En aquest sentit, la successió de períodes històrics pot associar-se a capítols diferents en la vida dels protagonistes, des dels anys d’esplendor dels Swinging Sixties fins al desencantament de la societat britànica que culminaria amb el triomf electoral de Margaret Thatcher, moment en què acaba la narració.

No és la primera vegada de Kureishi recorre al tema de la identitat trasplantada, com recordem en el guió del llargmetratge Mi hermosa lavandería (1985). La qüestió ètnica, les ànsies de voler encaixar, la bisexualitat i un Londres convuls agermanen les obres d’aquest autor que probablement begui de fonts pròpies per inspirar-se. El novel·la no és tan magnífica com el guió, però compleix amb el seu propòsit: relatar una ciutat que muta amb el seu personatge, des d’una mirada prou propera per ser entranyable i amb suficient escepticisme per retratar la ignorància de ser jove.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

John Fante, un realisme ple de vida – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

Cada autor troba la manera d’expressar el seu món interior i de revelar, desenredant el cabdell de la seva mirada i del seu punt de vista del món, certes veritats universals que apel·len a cada individu d’una manera íntima, personal i irrepetible. Aquest és el cas de John Fante, i és que l’escriptura i la prosa que emanen del cor d’aquest autor nord-americà d’origen italià va ser descrita pel cèlebre Charles Bukowski, a tall d’exemple, com a “pròpia d’un Déu”.

Amb una fluïdesa brillant i altament visual, Fante situa personatges mediocres dins d’una societat que els devora sense escrúpols. Malgrat aquesta premissa, el resultat és sempre entendridor, i sap emocionar l’espectador amb quotidianitats que amaguen molt més.
El realisme de Fante és translúcid i s’identifica clarament en tota la seva obra, marcadament autobiogràfica. De fet, la descripció d’Arturo Bandini, el seu alter ego en les seves quatre primeres novel·les, es pròxima a l’autor d’una manera altament reveladora, ja que es tracta d’un personatge, com ell, italo-americà, ateu i, naturalment, escriptor. Masses coincidències: es tracta, sens dubte, d’una exploració de les experiències de l’autor en tercera persona.
Fante dona via lliure a la seva narració i crea una descripció de l’estil de vida a la ciutat de Los Angeles als anys 30 -especialment a Pregúntaselo al viento– que es considera, fins a dia d’avui, de les més referencials. Més endavant en la seva carrera, s’aventura a seguir estimulant la imaginació del lector a base de vívides recreacions visuals que el converteixen en un dels màxims exponents del realisme brut.

Amb Llenos de vida, llibre de l’any 1952, l’autor va saber captar l’imaginari d’una generació que assitia a l’auge de l’american way of life i observava, com si d’una pel·lícula contemporània de Hollywood es tractés, l’establiment d’un estil de vida clau en la història. El llibre dibuixa, a partir de petites històries, un retrat brillant de la societat americana dels anys 50 i 60, amb les seves diferències socials i els canvis de l’època, com l’enfrontament de l’ateisme, el coneixement i el pensament científic amb la religió de l’Amèrica profunda que en aquell moment perdia, gradualment, rellevància.

La novel·la de Fante vibra a les mans del lector i esdevé un lloc comú per a les penes i alegries de la classe mitja, d’una manera anecdòtica alhora que colpidora. La obra, tota una mescla de tendresa amb sàtira, descriu la integració de l’individu en la massa i el conformisme del pas cap a la vida adulta del seu protagonista, un escriptor d’èxit de Hollywood ateu que està a punt de ser pare amb una dona que, en ple estat de bona esperança, troba a Déu entre lectures i s’entesta a casar-se per l’església. Un catàleg de mites nord-americans d’allò més còmic, corrosiu i, alhora, deliciós.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

K es per Kevin, qui va irrompre al seu institut amb una ballesta – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

“Un nom que sona com una malaltia, un mal herpes que no es cura”

Philippe Claudel – L’informe de Brodeck

“A is for Amy who fell down the stairs”

Edward Gorey – The Gashlycrumb Tinies

Tell my why? Diga’m,  per què? Nens, familiars, psicòlegs, jutges, sociòlegs… La gran pregunta. Probablement molts cops sense resposta. L’any 1979 Brenda Ana Spencer, de setze anys, va irrompre en una escola de Sant Diego, Califòrnia, amb un rifle del calibre 22 amb el qual va assassinar a dos docents i va ferir a set alumnes. Després de la seva detenció va justificar els seus actes dient que odiava els dilluns, com més tard parodiaria i denunciaria en una cançó Bob Geldof – I hate Mondays –

Allò va ser a la fi dels setanta, la d’Ana Spencer va ser la segona matança en un centre educatiu de la història dels Estats Units. Des de llavors la gesta ha estat repetida per desenes de joves, una llarga sèrie de noms  que molts hem conegut pels diaris i per grans films com  Bowling for Columbine  o Elephant .

Dos dies abans del seu setzè aniversari, Kevin decideix reafirmar l’opinió dels seus familiars, companys i professors que veuen en ell un enigma difícilment desxifrable; sàdic, solitari, insensible, fred… Després d’una meticulosa planificació (“Preocúpate de los distintos componentes de tu plan por separado, y la suma de todos ellos se convierte en acción como por arte de màgia”), duu a terme una de les majors matances que han tingut lloc en un centre educatiu del país i que es cobrarà la vida d’onze dels seus companys i una professora. Desconeixia que pocs dies després la seva gesta seria repetida i fins i tot superada per dos joves a l’oest del país, una massacre –aquesta vegada real, l’assassinat de 12 alumnes i un professor a l’institut de Columbine per part de dos adolescents que després de la matança es van suïcidar- que truncaria les intencions del jove d’aconseguir la fama gràcies als seus actes.

Mesos després dels fets Eva, la mare de Kevin, reprèn la relació amb el seu marit a través d’una sèrie de cartes on va desgranant les raons que li van empènyer a la maternitat, a més de recordar la infància i adolescència del seu fill: “Los dos tememos recordar sucesos cuyo único rasgo positivo, que los redime en parte, es pertenecer al pasado. Pero no pertenecen al pasado. No para mí”. Les cartes, dolces, implorants, punyents, acorralen al lector fins a fer-li preguntar-se si en el fons l’ésser humà és bo per natura o també la maldat pot ser innata (més enllà de la societat en què neix… aquí entraríem en l’etern debat que separa els seguidors de Hobbes i els de Rousseau) .

“Sus ojos revelaron una expresión de puro dolor desde lo más profundo de su alma, una desnudez más profunda que la de la carne”

Eva reflexiona i reflexiona. Lionel Shriver, mestra en la introspecció psicològica, ens arrossega a dins el cau i ens fa reflexionar amb la protagonista del llibre intentant desvetllar l’origen de la maldat de Kevin, què el va impulsar a cometre aquells crims i, sobretot, si Kevin era dolent en néixer o havia esdevingut despietat amb el temps.

Més enllà d’algunes crítiques, que ara recuperen protagonisme amb la recent estrena als cinemes de l’adaptació de Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver, autora també de la magistral El mundo después del cumpleaños, evita la morbositat i el sadisme. Reflexiona sobre el matrimoni, sobre els rols patern i matern, sobre la maldat (intrínseca?), sobre l’acte d’assassinar en si mateix i sobre les víctimes de la matança, entre les quals, hi ha els propis familiars de Kevin.  Shriver simplement actua, a diferència d’altres obres, com a narrador omniscient (tot i que el llibre és un compendi de cartes d’Eva al seu marit). Planteja preguntes al lector constantment, però no brinda cap resposta perquè, al cap i a la fi, sovint el propi individu és incapaç de justificar els seus actes. Vet aquí el pànic i la gran paradoxa humana.

Evidentment Tenemos que hablar de Kevin és el relat d’un acte sàdic, però per damunt de tot és una profunda anàlisi, amb pinzellades de sàtira, de la família i les relacions que s’estableixen entre els seus membres. El més xocant és que de vegades, com més es coneix a algú, més s’arriba a apreciar el poc que realment en sabem d’aquesta persona, el poc que sempre n’hem sabut, com si la intimitat gradual no impliqués automàticament tornar-se cada vegada més agut, sinó només més ignorant.

El rerefons de la novel·la és també un minuciós anàlisi de la crueltat infantil i especialment dels valors de la societat nord-americana i la venda d’armes de foc.

“Difícilmente conseguirán que se avergüence de lo ocurrido. Esto sólo se puede conseguir de personas que tienen conciencia. Sólo es posible castigar a quienes tienen esperanzas que se pueden frustrar o vínculos afectivos que se puedan cortar, a personas que se preocupan por la opinión que tengan de ella los otros. Sólo se puede castigar a quienes todavía conservan algún resto de bondad”

K és per Kevin, qui va irrompre al seu institut amb una ballesta per causar una matança. Un nen que, malgrat la seva ment meticulosa, se’ns dibuixa com inconscient, desesperançat, solitari i cruel. Com els altres membres de la llarga llista encapçalada per Ana Spencer.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

L’hivern de Paul Auster – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

“Parece que nunca te va a pasar, imposible que te suceda a ti, eres la única persona del mundo a quien jamás ocurrirán esas cosas, y entonces, una por una, empiezan a pasarte todas, igual que suceden a cualquier otro”

 Paul Auster va complir el passat 3 de febrer 65 anys i comença a mirar a la mort als ulls i així ho explica en el seu nou llibre, ‘Diari d’hivern’ (Anagrama / Edicions 62), un volum autobiogràfic que va arribar a les nostres llibreries el passat 1 de febrer i va aparèixer a la venda en format digital un parell de setmanes abans. Curiosament, la novel·la no sortirà publicada a Estats Units fins a l’estiu.

Fa temps el desaparegut Antoni Tàpies, al qual vaig tenir el plaer d’entrevistar, em va dir “l’únic que ens separa de la gent gran són dies”. Ell també ja veia venir la vellesa i m’animava a seguir sent, com li va agradar que li comentés, una professional de la curiositat. L’explicació, en paraules d’Auster: “Acontecimientos contingentes en contraposición a hechos necesarios”. És així, però cal sempre mirar més enllà i fins i tot en la més pura rutina deixar-nos incrustar a la pell els milers d’esdeveniments que ens envolten, sigui per atzar o per obligació. “Nada en su apariencia importaba realmente. Todo estaba en la luz interior que percibieras en ella, la chispa del carácter, la llama de la identidad revelada” El camí, el llarg viatge, Kavafis.

A ‘Diari d’hivern’ l’autor rememora episodis de la seva vida creant una espècie d’autoretrat biogràfico-literari. Si en ‘A salto de mata’ (Anagrama, 2006), Auster rememorava els seus anys juvenils d’aprenent d’escriptor, en aquest ‘Diari d’hivern’ l’escriptor novaiorquès torna la mirada sobre si mateix i aprofita l’arribada dels primers senyals de vellesa per recordar alguns episodis de la seva vida, des d’un accident mentre jugava a beisbol fins al descobriment del sexe en un bordell novaiorquès, passant pel record dels seus pares, un accident amb cotxe en el qual la seva dona va resultar ferida (i pel qual no ha tornat a conduir mai), la seva estada a París, els seus atacs de pànic i diversos dels viatges que ha realitzat. ‘Diari d’hivern’ és un magnífic calidoscopi, un autoretrat construït amb la prosa i la creativitat literària que tant caracteritza a Paul Auster i que ens permet conèixer una mica més a un dels grans escriptors nord-americans contemporanis.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

Marits i mullers – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

“La corrección de los sentimientos es lenta, desesperadamente gradual. Uno se instala en ellos y se hace muy difícil salirse. Se adhiere el hábito de pensar en alguien con un pensamiento determinado y fijo – se adhiere también el desearlo- y no se sabe renunciar a eso de la noche a la mañana, o durante meses y años, tan larga puede ser su adherencia. Y si lo que hay es decepción, entonces se la combate al principio contra toda verosimilitud, se la matiza, se la niega, se la intenta desterrar”
Lionel Shriver – Tenemos que hablar de Kevin

     Tanit Plana i el seu projecte fotogràfic Per sempre, en el qual aconsegueix que moltes dones es tornin a posar els seus vestits de núvia per reflectir aquest binomi entre dona independent i el somni del príncep blau, no ha deixat d’assetjar la meva ànima des de fa mesos. A aquest treball artístic s’hi suma una frase d’un amic que tinc escrita en un post it des de fa anys i que em mira somrient mentre em rento les dents cada matí i nit: “Aprèn a estimar des de les entranyes, no des de la fantasia”.

Des de molt petita (i crec que la meva malenconia li deu molt a Marco i el seu mico Amedio buscant a la seva mare) he estat de xopar-me en poesia, en contes i fantasies. Sóc carn de Disney, d’Hollywood, de les cançons indie i folk que parlen de trobar a aquesta mitja taronja, de viure en aquesta fantasia i màgia que converteix cada dia en un encanteri pirotècnic. Però, i si la taronja sóc tota jo? Vaig creure que era així, de fet, fent balanç (alguna cosa que reconec que m’agrada massa fer, malgrat les coses bones que comporta), aquest 2011 havia decidit que no buscaria més enllà, que acceptaria la realitat, que malgrat saltar pel carrer escoltant cançons i ballant amb els fanals (cosa que faig molt sovint), no jutjaria les meves relacions per la quantitat de màgia (i la màgia, com l’art, en el fons què vol dir?), sinó pel dia a dia, per l’equilibri, per les accions més que per les paraules (jo i els meus adorats diccionaris emotius)…. Però hi ha vegades en què per molt que deixem de banda la Hollywooditis, com jo anomeno a aquesta malaltia que molts patim, la crua realitat de les relacions humanes s’imposa. De vegades podem controlar el que nosaltres sentim, però no el que senten els altres. Com diu Sergi Pàmies, “De la mateixa manera que un bon dia una dona et diu que t’estima i que, si et convé, ho acceptes com una benedicció, també has d’admetre que tot s’acabi sense que hi intervinguin arguments racionals”.
La reflexió sobre estimar, sobre el happy ever after i les diferències en com estimen les dones i els homes, ha topat de nou amb mi amb la lectura d’Un estiu sense homes, de Siri Hustvedt, l’autora de la meravellosa novel•la “Todo cuanto amé”.
Quan Boris Izcovich arriba a casa i li demana a la seva esposa una pausa en el matrimoni, a Mia Fredericksen, una filòloga i poetessa sense massa èxit, li cau el món damunt. Després de 30 anys de vida en comú i una filla encantadora que acaba d’iniciar la seva carrera d’actriu, Mia perd el món de vista i cau en una depressió. La Pausa en el matrimoni que li demana el seu espòs és francesa i, per acabar-ho d’adobar, bastant més jove que ella. Així arrenca L’estiu sense homes, una novel•la que ens parla de la rutina, la infidelitat, la solitud, la depressió, el poder de la poesia i les segones oportunitats.
Després de patir un brot psicòtic que l’obliga a ser internada en un manicomi durant dues setmanes, Mia es refugia al poble on viu la seva mare a Bonden (Minessota). Allà lloga una casa i comparteix la seva vida amb els veïns i les amigues de la seva mare, “els Cignes”, cinc ancianes molt actives que organitzen periòdicament un club de lectura.
Concebuda en clau de comèdia, en molts moments la nova novel•la de Hustvedt esdevé una punyent tragèdia: “Vam parlar del que en realitat esperava del meu marit i vaig descobrir que en realitat no ho sabia”, “Qui és capaç de mesurar el patiment? Qui de vosaltres pot calcular la magnitud del dolor que porta un ésser humà a dins en un moment donat?”. Farcit de referències literàries i cinematogràfiques, el llibre és un tractat inigualable sobre les relacions humanes i la capacitat de cada individu per relacionar-se, pensar, sentir i actuar.
“Què vols de mi?
Esperança”.

“La màgia està en el sentiment i en expressar-lo, i això és tot”.

Podem tenir més sort o menys, però com deia Agatha Christie, la vida és un carrer de sentit únic. Potser tindrem segones oportunitats, potser no. Només podem intentar evitar que el temps ens confongui, aprendre del passat i mirar endavant. La Hollywooditis no ens portarà enlloc, però tampoc conformar-nos. Potser estar viu és això: atrapar instants que moren.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

La decadència d’una generació – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

“Resulta pertorbador com de vegades les nostres il·lusions siguin les nostres creences més importants”

(Hanif Kureishi)

Ja a la seva època, Balzac, a través de la seva Comèdia Humana (una referència a la Divina Comèdia de Dante, però en el cas del gran escriptor amb motivació més realista i humanista que no pas divina), ens parlava d’un temps de decadència. Els personatges de les 95 obres de La Comédie Humaine que va arribar a escriure van canviant de posició social i fortuna, quasi sempre a la deriva. És la visió d’una generació en declivi, com més tard passarien a narrar els nord-americans com Philip Roth o John Irving. Precisament Franzen, una altra veu d’aquesta potent generació d’escriptors de l’altra banda de l’Atlàntic, ja ens traslladava al bell mig d’una família en fallida emocional a Les correccions. A través dels Lambert descobríem fins a quin punt la vida moderna s’ha tornat un veritable atzucac. Què fer? Cap a on anar? En la mateixa línia del que Rodrigo Fresán anomena “ficció moral”, ara Franzen torna amb una novel·la que ens parla de nou de la decadència dels EEUU (i podem estendre el seu plantejament a la resta del món Occidental), amb uns mecanismes de poder que ofeguen a la classe mitjana que malviu en un mar de frustracions, vulgaritat i malenconia, sempre dins l’ordre establert.

A Llibertat l’acció té lloc durant els primers mesos del mandat de George W. Bush (2001) i l’esclat de la bombolla immobiliària (2007). Dues dates que Franzen empra per oferir-nos la seva aguda crònica de l’era Bush i de la generació que el va dur al poder. En aquest cas la ficció gira entorn d’un jove matrimoni de classe mitjana que un cop alliberat dels respectius lligams familiars no sap com ha d’enfrontar el seu dia a dia. La relació que s’inicia a la universitat va creixent sobre una base feble, uns objectius i ideals difusos i una sèrie d’eleccions errònies que els aniran portant a la deriva.

La Patty, atreta per en Richard, tria en Walter perquè vol ser aquella bona persona que ell creu veure en ella. Ella, una dona brillant i que hauria pogut fer carrera, esdevé mare, esposa model i veïna ideal. Sense objectius ni esperança, acaba ofegant al seu fill Joel i també distanciant-se de la seva filla Jessica per ser massa independent. En Walter, ecologista conscienciat i lluitador contra la superpoblació mundial, acaba sent un pare de família convencional que treballa per una multinacional explotadora dels recursos naturals i encapritxat de la seva jove ajudant. En Richard, el tercer vèrtex del triangle novel·lístic, que necessita al matrimoni Berglund per, de tant en tant, creure en alguna cosa, acaba sent una de les causes del fracàs programat de la parella.

Figures esmaperdudes que cauen en un pou que sembla no tenir fons. En el fons no som tan lliures com pensem o ens fan creure.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »

Malenconia nocturna – LLETRA PER A CAMALEONS – Anna Tomàs

Sempre ho he reconegut públicament: pateixo de malenconia. De vegades intento pensar en què això no ha de ser necessàriament dolent. De vegades la malenconia comporta somriures per haver tingut l’oportunitat de viure certes situacions i la tristor dóna pas a allò essencial que és invisible als ulls, com deia Tagore. Després, però, tornen els núvols i el sentiment d’enyorança que tan bé descriu la paraula portuguesa Saudade.

Nocturns, el darrer llibre de Kazuo Ishiguro, nascut a Nagasaki el 1954 però resident a Anglaterra des dels 6 anys, és una joia que genera malenconia, però la capacitat creativa i visionària del autor és tan gran que el lector queda captivat i tot i saber que després la tristor l’acompanyarà durant unes hores, no pot deixar de llegir.

Nocturns conté 5 relats, cinc històries de “música i crepuscle”, amb finals oberts que permeten que el lector dibuixi la seva pròpia cloenda a partir de l’esbós que li ha ofert l’autor. Els personatges són, en certa manera, perdedors, ambigus, recelosos, com els de Chéjov o James. Movent-se per escenaris com Beverly Hills o Venècia, aquests músics de segona fila que protagonitzen les històries d’Ishiguro en la seva darrera novel·la, fracassen en assolir els seus somnis, però al mateix temps creixen i demostren una lliçó que els que patim de Hollywooditis (happy endings) hauríem d’haver après fa temps: la realitat no és gaire més que mediocre. Té els seus moments. Però el llistó no cal que estigui tan amunt. Sí, ho admeto, estic malenconiosa. Això és un blog i, per tant, reflexa estats d’ànim, però la vida no és més que una tragicomèdia en la qual, amb sort, viurem de tot.

Músics resignats m’han acompanyat a les nits, amb històries plenes de moments sòrdids i extravagants. Deliri. Caprici. Com és el destí. Com deia Mercedes Monmany en una crítica del llibre  els protagonistes de Nocturns es dediquen, paternalment, “com vells savis d’un traïdor i despietat Occident, a protegir-se (…) de manera que quan arribin les decepcions no els hi costi tant encaixar-les”.

Nocturns és una captivadora simfonia on el ritme, malenconiós, s’incrusta a la pell, però també conservant aquella capacitat de fer-nos saber que estem davant un gran llibre, precisament perquè és capaç d’arribar tan endins.

Blocaires de lletra per camaleons
La blocaire camaleó Anna Tomàs

Read Full Post »