“No us cal pas anar-hi armat ni dir paraules vilanes”
J.V.Foix
“També als poetes els és permès de mentir”
Plini el Jove
Un matí de finals de gener em vaig encaminar cap a la Fundació J.V. Foix, carregat de preguntes i amb el farcell ple de llibres. Després de baixar a l’estació correcta, a punt de creuar una carretera per on passaven cotxes a tota velocitat, em va tocar reconèixer que no sabia si pujar o baixar, si endinsar-me o allunyar-me: m’havia desorientat. El temps corria –l’hora de la cita s’acostava com una amenaça– i vaig considerar oportú visitar un bar i fer la pregunta de rigor. “Com s’arriba, a la Fundació J.V. Foix?”, vaig demanar a un cambrer que emplaçava panets en una safata metàl•lica. “La fundación qué?”, va replicar: el neguit li corria per les venes i li fugia pels ulls, lleugerament estràbics. Vaig repetir el nom, que encara va accentuar més la cara de pomes agres del meu interlocutor. Un client que seia amb el Diari Únic obert damunt la taula es va aixecar de la cadira i, després de fer un parell de passes cap a la barra, em va fer saber que potser em podia donar alguna indicació. “Vostè busca aquella fundació per a discapacitats, oi?”, va dir-me. “No ben bé”, vaig aventurar, tímid, abans de donar una resposta més definitiva: “No hi té res a veure. Foix era… un poeta”. Vaig sortir del bar, decidir a fer una visita brevíssima a la farmàcia que hi quedava al costat. Després de pronunciar el motiu que m’havia portat fins allà –i rebre una resposta negativa per part de la dependenta– vaig descobrir una monja nonagenària rere la prestatgeria de xampús i cremes facials. “Aquest Foix que busca és viu o mort?”, es va interessar. Em vaig veure obligat a escollir la segona opció. “Llavors no el conec. Passi-ho bé”, va concloure ella.
Perdut i, ara sí, fent tard, vaig optar per seguir carrer amunt.
Després de resseguir un revolt important em vaig decidir a provar sort en una residència d’àvies –així ho especificava el rètol d’entrada–. La recepcionista em va atendre amb rapidesa i efectivitat: “Ha de seguir pujant, per arribar-hi. Hi serà en un parell de minuts”. Li vaig donar les gràcies al mateix temps que treia un mocador de paper i m’eixugava les quatre gotes de suor que em ballaven pel front. Mentre creuava el jardí d’entrada per tornar al carrer, una de les residents em va saludar amb tant d’èmfasi que li va caure la part superior de la dentadura. No vaig ser capaç de marxar sense donar-li un cop de mà, localitzant l’objecte perdut enmig dels esbarzers que l’anciana tenia just al davant mentre executava la salutació.
Amb el tràngol superat vaig seguir caminant, conscient que les lectures foixianes dels últims dies m’havien jugat una mala passada.
Blocaires de lletra per camaleons
El blocaire camaleó Jordi Nopca
Deixa un comentari